Podemos, blancs i negres

Avisen les enquestes que Podemos/Podem està fent saltar la banca. Des de les eleccions europees la força, partit, secta o vés a saber què que lidera Pablo Iglesias cada dia suma més confrares. Diuen els últims sondejos que s'acosta al PSOE i que s'ha convertit en la tercera opció política en l'Espanya de Rajoy. Enhorabona! Això és, d'entrada, lògic. Perquè una part dels votants d'esquerres –que el lector disculpi aquesta definició tan simple– han deixat de veure el PSOE com alternativa econòmica al PP. Descreguts i despagats, consideren el partit de Pablo Iglesias avui més problema que solució. I busquen una certa valentia, una possible honradesa, una incerta radicalitat. Això pot ser Podemos. Una petita llum d'esperança per als que pensen que Espanya pot ser més que cornetes i ministeris. O la dona del delegat d'Hisenda. Aquests són els blancs. I els negres? Negre és que pot ser pitjor el remei que la malaltia. Al PP tot es eufòria veient que el PSOE perd tres o quatre llençols a cada bugada, que ells cada dia més són el partit hegemònic i que l'esquerra “es radicalitza”. Ho repeteixen, pagats, cada dia dues o tres vegades. Podemos també pot ser una bufa de bou. O d'ànec. Un capritx de professors televisius guapets i encantats amb la llum dels focus. Un coet sense canya. I Podem? Pitjor encara. Podria ser la darrera ganyota del lerrouxisme agradable. Un parany per a independentistes de darrera hora, desenganyats a la primera trompada. O recuperats amb el primer cant de sirena.