La columna
Torna a Gósol
Volta-la i torna a Gósol. Ens hi ha rebut un xarvescat de llamps, trons i terregada que no ha aconseguit engolir-se el silenci de les muntanyes i dels herbeis. Ara el dia s'ha encalmat, però el sol grisenc i mandrós no daura la pollancreda. El silenci et fa més punyents els goigs i els dolors. He arribat aquí amb el dolor pel Pujol on la punyida se m'ha fet més crua i més neta. Per si algun lector d'El Punt Avui no me'n sàpiga els topants, us ho engego.
Crec en l'amistat a totes i l'Honorable és un amic a totes, vol dir que no el deixaré mai ni a bones ni a males ni a les millors ni a les pitjors. I si cal en cantaré les glòries. Els meus amics socialistes no se'l van prendre mai seriosament, algun va dir que només el votarien els botiguers, fou veritat va guanyar les eleccions, perquè Catalunya és un país de botiguers. De botiguers i de pagesos amb arrels carolíngies, tan oblidats entre el Besòs i el Llobregat i tan coneguts per mestre Pujol. I ves que quan ningú ni s'ho creia en Pujol va ser President. Que en cantin el que vulguin fins que en cantin els funerals donant-lo per enterrat, però aquest home és el millor president que hem tingut i el millor polític del nostre segle. Per moltes de males que en diguin això és un fet, un fet que l'honra sense que cap tripijoc on s'hagi embolicat el pugui minvar. Repeteixo que sóc molt amic dels Pujol, però amb cap d'ells, i menys amb els pares, no he parlat mai de negocis i encara que potser us costi de creure rarament hem parlat de política. No ens cal. Amb l'afer Pujol tinc por que se'ns estigui desfermant la miserable mala llet dels nostres estaments més alts. Els qui menystenien en Pujol tractant-lo poc menys que de ruc ara seran feliços amb la migradesa dels mediocres pel geni.
Ara ha sortit una mica de sol, de tota manera un sol que només sap fer l'ullet. A plaça, la gent omple els bars, la terrassa de la Llacuna està esperant la canalla juganera i jo me'n vaig a fer la migdiada. Als meus anys tot és esperança llunyana que es fa propera.