Hotel ‘sado'

Un empre­sari de Lleida esta­blert a Cas­telló des de fa quinze anys ha recon­ver­tit un antic hotel del Maes­trat, L'Om del Llo­sar de Vila­franca (Alt Maes­trat), en un hotel temàtic dedi­cat al sado­ma­so­quisme. L'home va acon­se­guir l'esta­bli­ment en desús, ha refor­mat les ins­tal·laci­ons amb alguns petits però sig­ni­fi­ca­tius retocs (mas­mor­res pri­va­des i pol­tres de tor­tura a les habi­ta­ci­ons, un espai comú on com­par­tir jocs amb altres cli­ents, cane­lo­bres, fuets, aquesta mena de coses) i tenia pre­vist inau­gu­rar El Cas­ti­llo de Roissy el pas­sat 1 d'agost.

Però la pri­mera fue­tada ha arri­bat abans d'hora i d'una pro­cedència impre­vista: l'Ajun­ta­ment de la loca­li­tat. L'equip de govern s'ha negat a última hora a ator­gar la llicència d'ober­tura. Segons la premsa local, l'alcalde no veu gens clar que hi hagi un local hote­ler d'aques­tes carac­terísti­ques tan a prop de la població i a tocar del san­tu­ari de la Mare de Déu del Llo­sar, patrona del muni­cipi. L'Ajun­ta­ment està deci­dit a sot­me­tre els pro­mo­tors de l'hotel sado­ma­so­quista a una llarga i dolo­rosa tor­tura legal abans de con­ce­dir el seu vis­ti­plau, i els pro­mo­tors, a través de les infor­ma­ci­ons que han pen­jat al seu Face­book, sem­blen ben dis­po­sats a sot­me­tre's a tot el càstig de pape­rassa que se'ls reclami, amb la idea que cap llei no impe­deix que un hotel pugui ofe­rir als seus cli­ents la deco­ració i l'ambi­ent que ells ofe­rei­xen.

Si arriba a bon port, serà el pri­mer esta­bli­ment d'aques­tes carac­terísti­ques a l'Estat, segons la pro­pa­ganda de l'hotel. A pri­ori sem­bla una publi­ci­tat exa­ge­rada: qui més qui menys, tots tenim experiències en l'hos­ta­le­ria amb situ­a­ci­ons que s'apro­xi­men al sadisme. I no només els hotels. Després de sis anys de crisi, tots ple­gats hem desen­vo­lu­pat un sor­pre­nent grau de tolerància al dolor que ens fa insen­si­bles a una nova con­ge­lació o rebaixa de sou, qui encara en tin­gui, o a sobre­viure a base de fac­tu­res cai­gu­des del cel al dar­rer moment. Segu­ra­ment la crisi anava d'això: acos­tu­mar-se al fla­gell, i fins i tot gau­dir-ne i donar les gràcies.

La paciència, però, té límits. A tots i a totes ens pot anar la marxa de tant en tant. Però un cop fora de l'habi­tació i aban­do­nat l'hotel, seria d'agrair tro­bar el món, de nou, una mica ama­ble.