Àvies i néts

“No te des por vencido, ni aún vencido”, diu un vers del poeta argentí Almafuerte, que fa un segle caminava pels mateixos carrers de la ciutat de La Plata on aquesta setmana la presidenta de les Abuelas de Plaza de Mayo va abraçar per primera vegada el seu nét Guido, després de buscar-lo durant 36 anys. La seva filla Laura va ser assassinada en un centre clandestí de detenció de la dictadura poc després de donar a llum el nadó ara recuperat, que va ser lliurat a una família que el va criar sense saber-ne l'origen. Paral·lelament, a l'altra punta del món, a Cambodja, els líders dels khmers rojos van ser condemnats a cadena perpètua, 35 anys després de la fi del seu regnat genocida.

Mentrestant, alhora que algunes àvies argentines recuperen els seus néts i les víctimes cambodjanes veuen que finalment es fa justícia, a Espanya hi ha milers de néts que encara tenen prohibit trobar els seus avis, enterrats sense dignitat en centenars de fosses comunes arreu del territori. Quina mena de democràcia és aquesta que tres dècades després encara es resisteix a jutjar els responsables del terrorisme d'estat franquista? Si han pogut fer-ho a Cambodja, per què no es pot fer a Espanya? L'Argentina va crear –a instàncies de les Abuelas– un banc de dades genètic que ha permès recuperar la identitat a més de 100 néts perduts. És a dir, que les possibilitats tècniques hi són. Només cal la voluntat política de permetre exhumar els milers de cossos oblidats i permetre que les famílies que encara no han pogut tancar les ferides de la guerra i del franquisme puguin identificar i enterrar els seus morts. Vergonya.