Arrodonits per l'euro

En aquests dies de vacan­ces, pot pas­sar que ens cai­gui a les mans alguna lec­tura inu­sual que ens des­perti curi­o­si­tat o ins­piri refle­xi­ons. M'ha pas­sat enguany amb un lli­bret que m'ha enviat Sieg­fried Heinze, dele­gat a Espa­nya de l'ADAC (Automòbil Club d'Ale­ma­nya), una enti­tat que té 18 mili­ons de famílies asso­ci­a­des, emis­si­ons de ràdio pròpies i que dóna ser­vei d'assistència des del bres­sol fins a la sepul­tura. Ens vam conèixer als anys vui­tanta, quan com a titu­lar de Turisme vaig rebre la gene­rosa i des­in­te­res­sada col·labo­ració de l'ADAC en els dos anys que a Europa i a Espa­nya hi havia crisi, men­tre que Cata­lu­nya en va ser una excepció i s'hi va acon­se­guir crei­xe­ment i expansió amb la reo­ri­en­tació cap al cli­ent de car­re­tera, auto­car, càmping i apar­ta­ment en lloc del mono­con­reu de l'esquema ope­ra­dor turístic-xàrter-hotel. A part de l'ADAC, també hi van con­tri­buir el RACC i l'AA de la Gran Bre­ta­nya, així com l'ANWB d'Holanda.

Doncs bé, ara, tants anys després, un dels pro­ta­go­nis­tes que, en dar­rer terme, s'ocupa d'ori­en­tar la demanda, pres­tar auxi­lis, repa­triar vícti­mes i garan­tir gratuïtament uns ser­veis que, per pura lògica, hauríem de pagar nosal­tres com a des­ti­nació bene­fi­ci­ada, m'ha fet a mans un estudi titu­lat Alors... euro? Final­ment la veri­tat. De fet, és només un opus­cle que com­para, deu anys després de la cre­ació de la moneda única, tot seguint la inflació. L'autor, Pierre Derain, fa una cons­ta­tació acla­pa­ra­dora que l'espe­rança ha desem­bo­cat en un des­as­tre que ha acce­le­rat el crei­xe­ment de les desi­gual­tats soci­als, la pre­ca­ri­e­tat dels llocs de tre­ball i la imatge d'una bota de la Unió Euro­pea que esclafa la classe mit­jana i els assa­la­ri­ats. A França, con­cre­ta­ment, diu el comen­ta­rista que la des­a­pa­rició del franc es veu com una traïció de les clas­ses diri­gents opu­len­tes, a les quals l'euro ha enri­quit encara més. Segons Derain, és una pèrdua que a la moneda ja hi sur­tin Dela­croix, Saint-Exupéry i Pas­cal (que era el de més valor i fami­li­ar­ment es feia ser­vir tot dient “vals un Pas­cal”). A més de les cele­bri­tats, però, també ha des­a­pa­re­gut el cèntim i això ja té efec­tes econòmics. Hi ha gent que pensa que amb el Trac­tat de Maas­tricht, d'ençà de l'1 de gener del 2002, ja no fun­ci­ona l'Europa de les grans obres, de la justícia social, de la plena ocu­pació i pio­nera dels drets humans. Ara tenim un capi­ta­lisme sense fron­te­res al ser­vei de l'enri­qui­ment dels veïns de casa bona. En rea­li­tat, en el temps del franc la vida era més dolça. Va néixer el 1360 durant la guerra dels Cent Anys, va per­dre el nom i no el va recu­pe­rar fins al 1803 i després es va con­ver­tir en el franc Poin­caré i, el 1960, en el nou franc. Quan es va crear l'euro, valia 6,55957 francs, però l'equi­valència de 2,50 francs a 0,38 euros va durar molt poc i l'impacte psi­cològic i pràctic va reper­cu­tir en un nou tipus de 0,40 euros com a pri­mera mos­tra del procés d'arro­do­ni­ment que Rodrigo Rato va ano­me­nar “redon­deo” i que va deri­var en un incre­ment dels preus, men­tre que a França el 0,40 pujava a 0,50. És evi­dent que, sense la cre­ació de la nova moneda, els ciu­ta­dans no hau­rien accep­tat un aug­ment de preus tan bru­tal i tan injus­ti­fi­ca­ble.

Des de l'apa­rició de l'euro, s'ha impo­sat clara­ment l'assi­mi­lació de la moneda d'un euro a la d'un franc, cosa que repre­senta un 556% d'aug­ment; el bit­llet de 10 euros s'ha equi­pa­rat al de 50 francs (aug­ment del 31%), i el bit­llet de 20 euros s'ha fet equi­val­dre al de 100 francs (amb una pujada del 31%). Però és la cre­ació del bit­llet de 500 euros el cau­sant del prin­ci­pal tras­bals i el que ha desa­cre­di­tat el nou sis­tema. En efecte, fa mal a la vista que es pugui pagar un sou amb només dos bit­llets.

Demano dis­cul­pes per haver refre­git les opi­ni­ons de l'autor, sobre les quals volia atreure, això sí, l'atenció dels lec­tors. Per això em limi­taré ara a subrat­llar que, segons l'Insee del govern francès, la inflació ha estat des de l'apa­rició de l'euro, fins a l'1 de gener del 2012, d'un 20,5% i que, entre els 400 preus que l'ana­lista ha veri­fi­cat, n'hi ha alguns, dins de la tònica gene­ral de pujada, que cri­den pode­ro­sa­ment l'atenció. Per exem­ple, una pizza en un cen­tre comer­cial, un aug­ment del 92%; una bar­reta de pa, un 59%; un paquet de sal, el 97%; un impa­ga­ment ban­cari, un 75%. Ja veuen, doncs, que amb aquesta moneda única que és l'encar­nació de la Unió Euro­pea ens han, pel que sem­bla, ben arro­do­nit els preus.