Imatges espectrals del cos

Per­do­nin la insistència, però con­ti­nuo pen­sant en el frag­ment de ‘La mun­ta­nya màgica' en què Hans Cas­torp “mira dins de la pròpia tomba” en obser­var una seva mà a través dels raigs X. En vaig escriure a l'Ombra d'ahir, però em revé que una parenta de Hans Cas­torp, difunta feia molt temps en el pre­sent de la novel·la, estava peno­sa­ment col­pida per un do que assu­mia amb humi­li­tat: la gent que havia de morir-se aviat apa­rei­xia als seus ulls en l'esque­let. No veia morts, però el seu “sisè sen­tit” s'anti­ci­pava a la mort. Inqui­e­tant. L'heroi de la novel·la comprèn el trist destí de l'avant­pas­sada vident quan, amb la inter­venció de la ciència fisicoòptica, observa en una pan­ta­lla la imatge sepul­cral del seu cosí Joac­him: la car­cassa nua, un memento escar­da­lenc. Se sent envaït per la devoció i l'espant i, a la manera d'un espec­ta­dor cine­ma­togràfic que a la vegada sent el plaer de la indis­creció davant la visió d'unes imat­ges ínti­mes, dubta si és cor­recte veure allò en una fos­cor on tot vibra i cruix. Poc després, obser­vant l'esque­let d'una seva mà, també va “veure un mem­bre cone­gut del seu cos” amb els ulls d'aque­lla parenta difunta. És ales­ho­res quan, per pri­mer cop a la vida, comprèn que morirà. I fa una cara beneita que sem­bla ins­pi­rar aquest comen­tari del doc­tor Beh­rens: “Espec­tral, no? Sí, no deixa de tenir un aire fan­tas­magòric.”

Lle­gint-ho se m'ha fet pre­sent que, en els orígens de l'invent, Maxim Gorki va obser­var un caràcter fan­tas­magòric en les imat­ges del cine­matògraf: no eren la vida, sinó la seva ombra; no eren el movi­ment, sinó el seu espec­tre silenciós. I també que el des­a­pa­re­gut Domènec Font va recor­dar al seu assaig Cuerpo a cuerpo (que va escriure men­tre el seu cos, malalt de càncer, “era un cir­cuit d'explo­ració digi­tal, una pan­ta­lla per­ma­nent­ment d'imat­ges, però sense cinema”) que el des­co­bri­ment dels raigs X va coin­ci­dir amb el nai­xe­ment del cinema: for­mes d'explo­ració dels cos­sos. Altra­ment, fa temps que molts con­si­de­ren el cinema un cadàver mil cops enter­rat, però, en tot cas, té una altra mena d'estrany do: els morts encara viuen a les seves imat­ges.