Apartaments a la costa

Ara a l'estiu els apartaments a la costa generen trifulgues familiars. La història va més o menys així. Als anys seixanta, els avis, empesos pel Desarrollismo i el fraguisme, perquè va ser Manuel Fraga qui es va inventar la idea d'anar massivament a la platja, van comprar un pis de segona residència. El pis tenia prou habitacions (tres, normalment) perquè també hi cabessin els fills i els néts.

Els dos fills acorden anar-hi l'un una setmana i l'altre la setmana següent. Els avis, en canvi, hi són sempre. Però com que el que volen els avis és reunir tota la família, diuen als fills que hi vagin tots, si més no el cap de setmana, que ja hi cabran, que per això el pis té tres habitacions i que els nens ja podran dormir al sofà llit del menjador.

Els germans obeeixen els desitjos dels pares, però mantenen una tensió latent. A un dels matrimonis els toca dormir a l'habitació amb llitera, perquè l'altre s'ha apoderat del llit gran. Un germà deixa el cotxe a l'única plaça de pàrquing que tenen, però l'altre l'ha de deixar al carrer. Una de les mares a les vuit del matí ja tragina i no deixa dormir ningú. Falten cadires, s'ha de fer cua per anar al lavabo i la sorra de la platja es fica pertot arreu.

L'altre problema paral·lel dels matrimonis és que han de passar uns dies a l'apartament dels pares d'ell i uns dies al dels pares d'ella, i les comparacions són inevitables. Un dels pisos està més ben arreglat, una de les sogres cuina més bé que l'altra, i no falla mai el cunyat fanfarró que no calla ni sota l'aigua i la cunyada dropa que no mou ni un dit perquè ella quan està de vacances està de vacances.

A mesura que els avis es fan grans, es comença a pensar en el futur del pis. “Feu-ne el que vulgueu”, diuen. Però una de les parelles ja fa anys que confabula. La dona del germà petit comença regalant unes cortines a la sogra perquè canviï les del menjador, que ja s'han descolorit. Un altre any li ofereix el sofà de casa seva que ara l'han canviat però que era gairebé nou. I a l'armari de l'habitació gran hi ha anat acumulant una pila de tovalloles i llençols. El moment en què la balança es decanta definitivament cap al seu costat és quan demanen als avis si els fa res que el fill, que tot i haver estudiat una carrera no es pot mantenir tot sol, vagi a viure al pis a l'hivern mentre busca feines.

Tots els finals són insatisfactoris. Si un germà hereta el pis, l'altre vol una compensació elevada. Si decideixen vendre'l, el que se l'ha fet seu no troba l'ocasió de fer-ho. Si ho deixen tal com està, les tensions continuen augmentant i l'apartament que havia d'unir la família l'acaba dividint.

Jo recordo l'exemple modèlic del meu avi matern. L'any 1966 va quedar vidu i als estius la seva cunyada el convidava a anar a l'Estartit. Ell només hi anava un cop cada dos diumenges. Agafava l'autobús a Olot a les vuit, feia transbord a Girona i devia arribar a mig matí. Es banyava al mar, menjava un bon arròs per dinar, perquè es veu que la tia Leonor era una gran cuinera, i tornava cap a casa. Li insistien que s'hi quedés uns dies, però deia que la xafogor de la nit no el deixava dormir. Però també era cert que havia fet la guerra a l'Ebre i el servei militar a Melilla (l'únic record que en tenia eren els comandants que vociferaven “Esos hijos de puta de catalanes”) i, des de llavors, no havia volgut dormir en cap llit que no fos el seu.

L'única herència que va deixar l'avi va ser un casa barata i els estalvis justos per pagar el seu enterrament.