Josep Carner
la imatge bella, i,
encara més important, el de dir-la amb
els mots precisos
Recordo que fa molts anys, més trenta que no vint, vaig escriure un poemet irrellevant i pretensiós que, tot i això, havia capturat una imatge que m'agradava. Aquells versos van quedar, per descomptat, inèdits. Mesos enrere, però, em van tornar a la memòria, i llavors vaig pensar que fóra bo recuperar-ne la imatge que, a parer meu, encara s'aguantava. El poema d'aquell adolescent tractava d'un riu i del seu entorn, d'allò que, amb una coneguda fórmula llatina, en solem dir un locus amoenus. I, en un dels versos referits al corrent –que era, esclar, un corrent fluvial diàfan, no com el riu Anoia de la meva infantesa, brut com una soll–, la veu lírica sostenia que el sentia “brogir embogit com aigua que s'enruna”. L'al·literació “brogir embogit” resulta, ras i curt, horrorosa. Però la imatge seminal del poema em continuava semblant, tres dècades més tard, prou vàlida. Aquesta “aigua que s'enruna” té força, bé que es tracta –o potser perquè es tracta– d'una llicència poètica: només pot enrunar-se allò que és sòlid, i alt.
Aquest estiu m'he prescrit el gaudi de rellegir la poesia de Carner. Cap líric català del segle XX no domina la llengua i els recursos retòrics com ell. Cap ni un. Carner és un poeta extraordinari, que se'ns fa present amb “aquella visió del món que serà sempre la seva, la de la pietat”, com diu Comadira; el mateix que ens proposa, ara i adés, unes imatges, unes metàfores, que són, per la seva bellesa, gairebé inconcebibles sinó per a un superdotat per a la visió admirada i el domini de la llengua com és el príncep dels poetes. Així doncs, arreu on vaig aquestes setmanes d'espessa canícula ho faig armat amb el volum Poesia, text de l'edició de 1957 “revisat i establert per Jaume Coll” (Quaderns Crema, 1992). Com que, per comoditat, vaig despullar el meu volum de la sobrecoberta, per la tossa que fa el llibre i pel color vermell de la coberta pot semblar que carregui el diccionari Fabra.
Un exemple pràctic (o més d'un) de l'excel·lència de Carner. Et sembla que has creat una imatge poètica prodigiosa –l'aigua que s'enruna en el salt d'un riu–, però molt abans que tu el poeta d'Els fruits saborosos ja hi havia passat, per aquí; ja havia passat per la imaginació d'aquest instant i d'aquest pretext, i, a més, ho havia fet molt millor que tu, esclar. Llegiu, si no, el sonet La desolació del desig, dins Cor quiet, un text bellíssim en el qual el jo líric ens confessa –i se'n plany– que, a pesar del temps avançat de vida, el desig encara puny. “¿Com no disperses la fatal escòria / del meu desig, oh vent...?” Doncs bé, en aquest poema –que inclou diversos elements de la naturalesa que mantenen una relació de tensió entre ells–, llegim, al començament del segon quartet, aquest vers: “Adés torreja l'ona, adés s'enruna”. ¿Us adoneu de la profunda saviesa que conté, el decasíl·lab?
L'ona es fa torre, primer, i, tot seguit, com a torre que és, ja es pot enrunar. D'aquesta aigua de l'onada sí que, amb plena propietat poètica, podem dir-ne que s'enruna, perquè abans s'ha alçat, a diferència de l'aigua d'una cascada, que només s'estimba. Abans ha torrejat, l'aigua marina carneriana. Gran, colossal poeta!
El barceloní tenia el do de saber caçar sempre la imatge bella, i, encara més important, el de dir-la amb els mots precisos, perquè Carner semblava que els atresorés tots (i si n'hi mancava cap, se l'inventava. Tenia sempre a mà “el mot implícit que ens desnia”). La noia embarassada que sap que, com una taronja abandonada i sense suc, ha de “fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill”; l'home vell que diu que “el món se m'ha tornat una grisa aquarel·la”; o el que adverteix “que l'alegria entre fretures / [és] com rosada entre esbarzers”. Cap altre poeta no sap llegir, com ell ho fa, i amb una mirada tan penetrant, els gestos de l'essència humana. Cap, com ell, no sap, com escriu Saba, “lasciarsi prendere a un movimento della vita”, i participar-nos-en. Bé, sí: Shakespeare, i alguns altres mestres.