Opinió

La pulsió anàrquica

La diferència entre el vell anarquisme i l'actual pulsió anàrquica és l'abandó de la violència extrema que va ser consubstancial a aquell

Quan va escla­tar la crisi econòmica, allà al 2008, par­lant un dia amb Antón Cos­tas, aquest em va dir: “El pro­blema fona­men­tal que plan­teja tota crisi és deter­mi­nar qui pagarà els seus cos­tos.” Mitja dot­zena d'anys després la res­posta, pel que fa a Europa, és molt clara: els cos­tos de l'última crisi econòmica els han pagat a cada país, de manera exclu­siva, la classe mit­jana i la classe popu­lar, en forma de reta­lla­des que han ero­si­o­nat de manera sig­ni­fi­ca­tiva les pres­ta­ci­ons de l'estat del benes­tar i han aug­men­tat d'una manera impres­si­o­nant les desi­gual­tats soci­als. La riquesa està cada dia més con­cen­trada en un petit sec­tor de la població, men­tre es redu­eix molt el con­tin­gut efec­tiu dels drets soci­als dels ciu­ta­dans. I això pro­voca que la gent –la classe mit­jana i la classe popu­lar– esti­gui cada cop més cabre­jada (i uti­litzo aquesta paraula perquè és la que millor des­criu el seu estat d'ànim). Aquest fet –el cabreig– no pot estra­nyar, ja que com va dir Oli­ver Lyt­tel­ton, empre­sari i polític anglès, “a ningú li importa un bor­rall la justícia: és la igual­tat la que importa”. I és, per tant, la consciència clara d'una desi­gual­tat crei­xent la que intro­du­eix en la vida social i, de retruc, en la política una forta dis­funció que pot ser causa de greus con­flic­tes.

Dit això, la pre­gunta ve sola: com cana­lit­zen aques­tes clas­ses mit­ja­nes i popu­lars euro­pees la seva indig­nació? La meva res­posta és sen­zi­lla: ho fan d'acord amb el tarannà i la tra­dició dels seus res­pec­tius països. Així, per exem­ple, a França, que és un país con­ser­va­dor fins al moll de l'os, la pro­testa s'expressa votant un par­tit d'extrema dreta com és el Front Nati­o­nal. I a Espa­nya? La res­posta també és clara, però, per tro­bar-la, s'ha de recor­dar abans quina va ser, durant molt de temps, una de les pul­si­ons domi­nants de la vida política espa­nyola: la pulsió anàrquica. Perquè és cert que l'anar­quisme com a força política va des­a­parèixer després de la Guerra Civil. La repressió, pri­mer, i el desen­vo­lu­pa­ment econòmic dels últims cin­quanta anys, després, ens el van fer obli­dar. Però l'espe­rit anàrquic ha sub­sis­tit, soter­rat, i ha tor­nat a aflo­rar tan aviat com han vin­gut mal dades. És un espe­rit anàrquic en què con­flu­ei­xen l'indi­vi­du­a­lisme libe­ral i el comu­ni­ta­risme soci­a­lista, i que es defi­neix pels matei­xos trets que infor­ma­ren l'anar­quisme tra­di­ci­o­nal: la il·lusió per una soci­e­tat alter­na­tiva fona­men­tada en la fra­ter­ni­tat, l'edu­cació raci­o­na­lista, l'uni­ver­sa­lisme, el culte a la natura i una atenció pre­fe­rent a tota la pro­blemàtica de les clas­ses més des­fa­vo­ri­des. Tot bar­re­jat amb grans dosis d'uto­pia i expres­sat amb una fórmula anti­política i anti­es­ta­tal. L'única diferència entre el vell anar­quisme i l'actual pulsió anàrquica és l'abandó de la violència extrema que va ser con­subs­tan­cial a aquell.

Tot aquest dis­curs porta a una con­clusió. La justa, equi­ta­tiva i salu­da­ble reacció de les clas­ses mit­jana i popu­lar espa­nyo­les enfront de les polítiques adop­ta­des a Europa per llui­tar con­tra la crisi econòmica ha estat votar una nova força política –Pode­mos– en què batega, al meu parer, bona part de l'espe­rit anàrquic que carac­te­ritza la idi­o­sincràsia hispànica. La crítica glo­bal a l'actual sis­tema de democràcia repre­sen­ta­tiva és una forma miti­gada d'anti­es­ta­tisme; la des­qua­li­fi­cació sen­cera de l'actual classe diri­gent –“la casta”– s'apro­xima a l'anti­po­li­ti­cisme; i el caràcter radi­cal de mol­tes de les seves pro­pos­tes cons­ti­tu­eix una versió moderna de la uto­pia. És pos­si­ble que algú objecti a aquesta con­clusió el fet que Pode­mos mos­tra una franca deriva auto­ritària més pròxima al comu­nisme que a l'anar­quisme (així, un dels seus diri­gents parla de “leni­nisme ama­ble”). Però, al cap i a la fi, també el vell anar­quisme va reves­tir –segons escriu Anto­nio Elorza– for­mes d'“anarco-bol­xe­visme”, i no s'ha d'obli­dar que l'anar­quisme que va tri­om­far a l'Espa­nya de les pri­me­res dècades del segle XX estava lli­gat al sin­di­ca­lisme revo­lu­ci­o­nari par­ti­dari de l'acció directa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia