Relacions trencades
Gràcies a una amiga, una de les grans actrius de casa nostra, descobreixo a través de les xarxes socials el Museu de les Relacions Trencades de Zagreb, a Croàcia. D'entrada, pel nom i pel lloc podria semblar algun homenatge més o menys simbòlic a la pau, a condemnar la guerra i els conflictes bèl·lics que han sacsejat aquesta zona, però la realitat pràctica sobre el terreny és ben diferent. El web del museu explica que la idea va créixer a partir d'una exposició itinerant que girava al voltant d'un concepte tan peculiar, corrent, universal i a la vegada insòlit com les relacions fallides i les seves ruïnes, tot allò que van deixant pel camí quan es trenquen.
El rerefons és, d'entrada original, però també presenta altres connotacions que tenen a veure amb qüestions una miqueta menys fàcils de capturar i de valorar com el sentit de l'humor, la memòria, el lligam entre objectes físics i sentiments psíquics, la pèrdua (voluntària o involuntària), l'oblit per aconseguir el renaixement o la possibilitat de fer un exorcisme més o menys efectiu als fantasmes que et turmenten sense necessitat de fer un gran i complicat cerimonial.
Per damunt de les complicades, de vegades destructives i no sempre efectives solucions que aporten els cada cop més nombrosos manuals d'autoajuda sobre el tema, la solució que ofereix el museu és fàcil, estètica i alliberadora però en absolut banal: contribuir a la col·lecció amb un objecte derivat d'aquesta relació trencada, a l'estil de les restes de naufragis que s'ofereixen en alguns museus navals i que, en aquest sentit, tampoc no diferirien gaire dels vestigis de les grans civilitzacions perdudes que mostren la majoria de museus del món. Aquest gest, que en aparença pot semblar una bestiesa, una trivialitat sense cap importància, si es fa tal com s'ha de fer, pot arribar a ser més alliberador que una d'aquelles teràpies que van posar de moda els executius japonesos fa uns anys i que consistien a trencar tota mena d'objectes contra els murs d'una sala privada.
No importa en absolut la motivació que guia el o la donant a l'hora de cedir l'objecte en qüestió. Qui sap, poden ser molts i molt variats, des de les ganes d'exhibir-lo fins a la recerca de la pau d'esperit passant per la simple curiositat, però totes poden acabar, d'una manera o una altra, tenint un evident fil ritual, alguna espurna que acosta l'acte de cessió a una mena de ritus, a una cerimònia especial i concreta. En aquest sentit, no hi ha cap dubte, els éssers humans necessitem cerimonials i una certa grandiloqüència, més o menys espectacular, que acompanyi i en certa manera doni sentit als gestos nostres que requereixen una certa transcendència. I, de fet, si es mira fredament, una relació trencada no hauria de ser menys que un matrimoni, un acte de graduació, unes bodes d'or o un funeral. Tot i així, pot ser que en aquesta línia no estiguem disposats a organitzar un gran acte social per acomiadar un amor perdut, però si hi penseu, el fet d'escollir un objecte que va lligat a la persona que hem deixat o que ens ha deixat, valorar les possibilitats que té, recordar les qüestions i les referències físiques i anímiques que l'envolten i decidir fer-ne donació oficial al museu, pot arribar a tenir molt de solemne i d'alliberador a la vegada.
No tinc clar si els únics objectes que s'accepten al museu han de provenir per força de les relacions personals, però en cas que no sigui així i les parelles representades puguin ser molt més obertes, els lligams Catalunya-Espanya poden aportar una magnífica col·lecció d'objectes que es podrien convertir en una mostra monogràfica o, fins i tot, en una sala permanent pròpia. Va, feu l'exercici: sou Catalunya (o Espanya), quin seria l'objecte que donaríeu al Museu de les Relacions Trencades?
