Ortega, Colau, sota el foc amic

Els mesos d'agost són propicis al deixondiment de la rutina vital i l'alteració dels hàbits imprescindibles per sobreviure durant la resta de l'any. Això no obstant, hi ha persones irredemptes que es mantenen fermes i constants en els comportaments consuetudinaris. És el cas de l'independentisme d'envestida, que no abaixa la guàrdia mai i aquests últims dies fa l'agost carregant contra Ada Colau i Joana Ortega. Es veu que no troben les seves opinions prou compromeses en el camí cap a l'alliberament nacional. Els arguments de les respectables senyores contenen algun element susceptible de discrepància, cert. No és fàcil respondre a preguntes capcioses, quan es comença en la política; costa resistir-se a abocar aigua al vi quan s'és d'Unió. A més, és natural que en un procés tan obert, socialment ampli i políticament tan divers, hi hagi polifonia. En aquest context, no hi ha res com la serenitat, la contemporització i la generositat d'ànim per continuar endavant. Malament rai, si en la part més delicada del procés ressuscitem els vells hàbits de la disputa interna, la puresa ideològica i l'estigmatització del matís. Catalunya ha estat històricament paradís de la disputa caïnita, arcàdia de la lluita fratricida, penjador esponerós per sostenir tants barrets com caps hi ha hagut. Fa un parell d'anys, però, que estem experimentant un fenomen força inconegut per aquests verals, una unitat d'acció sòlida i alhora elàstica, amb prou resiliència per entomar provocacions i encabir voluntats, mirant de seduir aquells qui dubten o s'esgarrien en comptes de blasmar-los, dir-los el nom del porc, vituperar-los, llançar-los improperis i penjaments. Com si en aquest art de la imprecació volguéssim competir amb els espanyols en comptes de marcar distàncies. Una mica d'intel·ligència emocional no seria gens sobrera. Amb l'aigua que baixa només faltaria que acabéssim sent víctimes de foc amic.