Sempre ens quedarà ‘Cayo Largo'

Els que no tenim prou anys de vida acumulats per haver pogut viure l'edat daurada de Hollywood asseguts a la butaca d'un gran cinema, ens hem de conformar resignadament a veure les pel·lícules de la senyora Lauren Bacall a la televisió o bé, successivament, en cintes de vídeo, DVD o descàrregues digitals. D'aquesta gran actriu n'hem disfrutat unes quantes cintes, i em sembla, parlo almenys per mi, que cap no ens ha decebut. Si n'hagués de citar alguna d'especialment memorable diria Dark Passage (La senda tenebrosa) i molt especialment Cayo Largo, una història que atrapa durant una tempesta, de manera claustrofòbica i quasi teatral en un hotelet recòndit de Florida, figures de la immensa talla de Humphrey Bogart, Eduard G. Robinson, Lionel Barrymore i Claire Trevor, amb un estol de secundaris impecable dirigits pel no menys magistral John Huston.

La Bacall ha estat una de les grans actrius de tots els temps sense necessitat d'haver guanyat mai cap Oscar per una interpretació, ni esdevenir mite o referent generacional. Ni tan sols haver estat l'esposa d'un mostre de la pantalla com Bogart en va eclipsar la seva personalitat, ni fora ni dins de l'escena. Bacall no va tenir la presència imponent de Greta Garbo, no va gaudir de l'energia de Katharine Hepburn, no lluïa la grandesa escènica de Bette Davis; no va assolir el poder icònic de Marilyn Monroe; no arrossegava cors per l'atractiu salvatge d'Ava Gardner o Rita Hayworth; no va ser dolça com Ingrid Bergman. No va ser res de tot això perquè en va fer prou amb un parell d'ulls fulminants i un registre de mirades que ho deien tot. En va tenir prou, tot i que els cinèfils (o cinèfags, com és el meu cas) que hem estat víctimes del doblatge ens vam perdre també una veu captivadora. Lauren Bacall va morir ahir, però readaptant aquella frase mítica del seu Bogart a Casablanca, sempre ens quedarà Cayo Largo.