Espanya és sorda

Ja fa anys que els catalans practiquem el vici aquest de l'Escolta Espanya! amb uns resultats entre nuls i nefastos, segons l'època. El pes dels catalans a Madrid sempre ha estat directament proporcional a la necessitat que els governants de torn han tingut dels grups catalans al Congrés. Som bons garants de la governabilitat. Més enllà d'això, fins i tot els ministres catalans es transmuten quan fan d'espanyols, com molt bé va consignar fa anys al seu llibre Els ministres catalans a Madrid l'historiador Ainaud de Lasarte. No ens entenen i com que no ens entenen ens senten però no ens escolten. Som la part de la parella mancada d'afecte, incompresa, condemnada a un mal matrimoni que no ens permet satisfer les nostres expectatives i realitzar-nos. I, a més, a Madrid practiquen amb nosaltres una mena de violència domèstica. Cada cop que intentem fer alguna cosa que no entenen –per allò que no ens escolten– ens claven garrotada. L'Estatut, el finançament, un altre cop l'Estatut i ara el referèndum d'Arenys de Munt. I això que només ens remuntem als últims anys. Els greuges, si mirem la història, són molt pitjors... L'intent de l'advocacia general de l'Estat de frenar la convocatòria cívica del diumenge 13 de setembre és ridícula. Arenys de Munt no proclamarà unilateralment la independència de Catalunya. No els importa, però. El cas és poder demostrar qui mana i ofegar qualsevol manifestació simbòlica que posi en relleu que Catalunya no se sent, en part, Espanya.

En el fons, aquesta manera d'actuar posa en evidència un sentiment d'inseguretat. Si tan clar tinguessin que el conjunt dels catalans no es vol moure d'Espanya –cosa que és així, malgrat ens pesi als que volem el contrari– no donarien importància al referèndum i ens deixarien fer, tot prenent la consulta com una excentricitat més dels catalans. No poden, però, la por els supera.