Vergonya

Les agències de notícies explicaven ahir que 30 dels immigrants que han saltat la tanca transfronterera entre Espanya i el Marroc, a Melilla, ja són a Barcelona. Al centre d'internament per a immigrants (CIE) de la Zona Franca. Segurament l'agost serveix per a una altra cosa, per fer declaracions com petards de Sant Joan, per rostir-se a la platja o per valorar els beneficis del turisme i les seves grans xifres a Barcelona. Un estiu més. Segurament l'estiu serveix per mirar cap a una altra banda, i la resta, ja ho trobarem al setembre. Però és que aquest estiu a Barcelona hi han arribat 30 ciutadans que no reben el nom de ciutadans. No perquè no en siguin mereixedors. Però no seran tractats amb la catifa vermella que s'estén a qui té diners per rascar-se la butxaca. Aquesta és la diferència, la vergonya i la hipocresia de tot plegat. No sé com s'han de solucionar els intents d'entrades massives d'immigrants a Europa, però segur que com ara, no. No amb aquesta baixesa humanitària i aquesta indignitat. No tractant-los com si fossin gossos.

Avui escric a aquests 30 immigrants, 30 ciutadans, que dormen a Barcelona, a recer d'una muntanya de Montjuïc que no coneixen, vigilats i rebuts com delinqüents. No sé com es diuen, mai els podrem veure els ulls, sempre seran una massa sense nom, sense empara, deixada de la mà de Déu. Ni nosaltres amb prou feines sabem què hi passa, en aquests CIE de la infàmia. Aquests 30 ciutadans hauran arribat a l'Estat portats per la desesperació, enlluernats per quina promesa. Mai podran trepitjar la platja de la Barceloneta, ni la Rambla o el Camp Nou. Quedaran en terra de ningú, en un Estat que no pot ser anomenat democràtic, oblidats per tothom, potser només requerits per una família esglaiada. No em podran llegir, però avui escric a aquests 30 ciutadans engarjolats, atrapats a Barcelona, de la qual no es podran endur ni una postal de mentida. Aquest article no porta cap moralina: és només l'impuls de la vergonya, vergonya perquè això passi, encara, al nostre país.