Ara més que mai

S'acosta l'11 de setembre, la Diada que per tercer any consecutiu ha de servir de termòmetre de les reivindicacions sobiranistes del nostre país. La Diada que ha de demostrar a aquells que encara s'ho pensen que la demanda pel dret a decidir no és cosa d'un senyor sinó d'un poble, d'una societat que reclama, amb insistència i alhora amb contundència, el seu dret a votar, a decidir democràticament el futur del seu país. Si alguna cosa ens ha quedat clar en els darrers quatre anys és que les manifestacions impulsen els canvis, són la prova fefaent del que demana la societat, que és, al capdavall, la base en què se sustenta aquest canvi. Les manifestacions del 2010, del 2012 i la Via Catalana de l'any passat en són una prova. I ara en tenim una altra a la vista. Ara més que mai hem de sortir al carrer per deixar ben clar que volem. Ara que ja sabem quina ha estat i quina serà la resposta del govern espanyol, hem d'omplir la Gran Via i la Diagonal. Sabíem que el camí que vam encetar el 2012 no seria un camí de roses, que no ens ho posarien fàcil, però això no ha de fer-nos defallir, ans al contrari. Hem encetat una carrera de fons que demana intel·ligència i mesurar al mil·límetre les forces, una cursa en què hi haurà ocasions per fer esprints i d'altres per reduir la marxa, però sempre amb l'únic objectiu d'arribar a la meta, més tard o més d'hora. La cursa és llarga i no podem abandonar quan acaba de començar. Hi ha qui fa mans i mànigues per desqualificar-nos, altres ja ens donen per perdedors i hi ha qui juga a distreure'ns per fer-nos anar cap al camí equivocat. Ara més que mai hem de demostrar que en aquest cursa hi participem molts, que no estem cansats ni tenim intenció d'abandonar. En aquests moments políticaments difícils hem de demostrar al món que per damunt de tot hi ha la força d'un poble que vol decidir el seu futur democràticament.