La temptació del nihilisme

En aquesta sèrie d'ombres, a propòsit de ‘La mun­ta­nya màgica', he par­lat més d'una vegada de Set­tem­brini, el raci­o­na­lista il·lus­trat que creu que la huma­ni­tat millo­rarà a través de la peda­go­gia i del progrés polític amb la democràcia ciu­ta­dana que, enfon­sant monar­quies i reli­gi­ons, durà a la cre­ació d'una república uni­ver­sal. L'huma­nista italià, malalt incu­ra­ble con­dem­nat a que­dar-se al món de dalt, també creu que a mesura que la tècnica domini la natu­ra­lesa (a través de les comu­ni­ca­ci­ons, amb la cons­trucció de xar­xes viàries i amb els telègrafs, con­creta en aque­lles pri­me­ries del segle XX en què viu a la novel·la) els pobles s'apro­xi­ma­ran i, fomen­tant-se l'equi­li­bri entre ells, s'arri­barà a la seva uni­fi­cació glo­bal. El cas és que jo he arri­bat a un punt de la novel·la en què ha apa­re­gut Naphta, el nihi­lista que con­tra­diu Set­tem­brini iro­nit­zant sobre la creença en el progrés polític i sobre la idea rous­se­au­ni­ana segons la qual la soci­e­tat ha de res­ti­tuir allò que ha fet malbé en l'home, entès que ori­ginària­ment era bo, feliç i per­fecte. A la vigília de la I Guerra Mun­dial, Set­tem­brini diu que l'atmos­fera euro­pea és plena de paci­fisme i de pro­jec­tes de des­ar­ma­ment. Després del que va pas­sar i men­tre encara hi ha gover­nants que es posen la pau a la boca al temps que els seus estats cons­tru­ei­xen i venen armes nodrint con­flic­tes i cre­ant-ne d'acord amb interes­sos econòmics, Set­tem­brini pot sem­blar un il·lús men­tre que Naphta sem­bla un pro­feta vigent: “La catàstrofe ha de venir i vindrà, vindrà per tots els camins i de totes les mane­res.” De fet, ja vivim una catàstrofe a la qual no és ali­ena la capa­ci­tat de des­truir la natura a través de la tècnica. El món, cer­ta­ment, s'ha glo­ba­lit­zat sense arri­bar a cap mena d'igual­tat entre els pobles i de justícia social. Pot­ser té raó en Naphta en dir-li a Set­tem­brini que allò que ima­gina és una república uni­ver­sal capi­ta­lista. En tot cas, el capi­ta­lisme des­tru­eix uni­ver­sal­ment a través del con­trol de la tec­no­lo­gia. I, tan­ma­teix, com no caure en el nihi­lisme per poder creure en un altre món pos­si­ble?