Quan un infant salta a la piscina

És només un instant. De tan breu, es pot dir que és brevíssim, però de tan intens, és únic, màgic. És aquell moment en què l'embranzida de l'infant guanya l'aire, i els seus peus perden la seguretat de notar que trepitgen el terra (què hi ha millor que l'aventura de sentir-se insegur?). L'infant s'ha elevat i, quan se sent volàtil, transportat en l'aire per la màgia de l'impuls, s'apodera d'ell l'encís de l'impossible, el neguit del desconegut, i s'allibera amb un crit irrefrenable, de joia i de pànic, i deixa gravat en l'aire invisible el rostre de la felicitat. Després tot s'esvaeix en capbussar-se en l'aigua, com si sentir-se valent estigués prohibit. Però res hi pot, contra un infant i una piscina. Aleshores torna el salt, les ganes d'atrapar la felicitat en un simple salt.