El punt de transgressió

No s'ha de ser llicenciat en res per arribar a la conclusió que la independència de Catalunya, al contrari de la d'Escòcia o la del Quebec –que viuen en contextos civilitzats, potser pel clima–, comportarà un salt legal. Un punt de transgressió necessari. Aquesta és una obvietat acceptada de manera implícita per la majoria dels independentistes, actius o passius, i explícitament, encara, pels partits polítics de caràcter sobiranista. “Votarem sí o sí” no deixa de ser-ne una constatació. El punt de transgressió, necessàriament, volgudament democràtic, implicarà una reacció de l'Estat espanyol i, en una mesura encara indeterminada, de la mateixa societat espanyola. I és aquest punt, el moment en què s'ha de fer efectiu, allò que separa els catalans. Hi ha partits –Esquerra, Iniciativa, la CUP– que demanen que sigui aquest 9 de novembre. Consideren que si el govern espanyol no accepta que puguin complir el seu compromís electoral –el compromís que van votar la majoria ben llarga dels catalans–, s'han de posar “les urnes al carrer”. És a dir, s'ha de votar contra la legalitat espanyola, les suspensions del Constitucional, les accions de la fiscalia i fins i tot contra la policia judicial; és a dir, els Mossos. N'hi ha uns altres –Convergència Democràtica, potser Unió– que condicionen el moment al resultat d'una consulta sobiranista. Els punts de transgressió poden ser coincidents o divergents. De cap manera, però, haurien de dividir els partidaris de la democràcia a Catalunya.