PSC: “El nostre deure”
El socialisme català presenta avui nous interrogants. Bon senyal. Tot just ahir era contra les roques. Miquel Iceta, el flamant primer secretari, no para de fer senyals: vot favorable a la llei de consultes, restitució dels diputats crítics a les seves responsabilitats anteriors, defensa del dret a decidir malgrat el posicionament contrari del PSOE, defensa d'un pacte pel reconeixement nacional de Catalunya i plurinacional d'Espanya en el marc federal...; i anunci d'un procés d'actualització definitòria i de retrobament socialista cap al congrés de l'any 2015. Sobre aquestes bases, Iceta parlava amb Raimon Obiols, oferia la presidència del PSC a Àngel Ros, oferia la viceprimera secretaria a Núria Parlón (que acabava de revelar-se amb un fort criteri propi) i oferia la secretaria del procés 2015 a Daniel Font. Les estretors i la confusió del moment, amb la marxa de l'Avancem, amb alguna altra radicalització inexplicada i amb el congrés entre cap i coll, els obligaven a una urgent decisió “en consciència”, que va ser favorable. És a dir, van decidir que no es podia malbaratar l'ocasió que el PSC oferia, que calia intentar-ho.
I és que es tracta de gent convençuda de la importància de la unitat socialista per al poble ras i per al país. La que ha tingut i la que ha de tenir en el futur pròxim, en el procés de regeneració política exigit i de redefinició de les polítiques d'esquerra en el món de l'economia global. També és gent convençuda que aixecar un nou partit no és bufar i fer ampolles. Que no valen invents, “arbres de Nadal” –que diu Obiols–, “sense arrels i que per Cap d'Any ja són a la brossa”. I que no és veritat que un nou partit pugui servir de palanca per forçar la unitat socialista: els anticossos que crearia a banda i banda s'ho menjarien tot i acabaria en trist satèl·lit de tercers.
Cosa diferent és el moviment “pel redreçament de l'espai socialista” que va reunir-se a Sants el passat mes de març, una xarxa de socialistes crítics amb les anteriors derives del PSC, que el voldrien recuperat, capaç de disputar la centralitat nacional a la dreta i d'articular una alternativa d'esquerres. I que no es plantegen arrecerar-se enlloc més. A ells, sembla adreçar-se especialment l'oferta del procés de retrobament. Com també a les més joves generacions que, en contra de l'actual esclerosi dels partits, s'adonen que no basta l'assemblea i que l'acció política demana organització compartida, capaç d'assumir responsabilitats.
Alguns dels noms esmentats impulsen, ara, una crida que és a punt de fer-se pública, titulada El nostre deure, on defensen la seva posició, convençuts que cal recollir el guant i tractar de fer realitat, en un any, allò que el PSC per fi ofereix. També han convocat, per a la segona quinzena de setembre, amb la finalitat d'explicar-se i d'esvair neguits, uns exercicis espirituals de tot el dia a la seva Meca de sempre: Saifores. No podia ser d'altra manera.
Entretant, CiU viu condemnada a fer curses amb ERC i atrapada per l'ensulsiada escruixidora del cas Pujol. La consulta del novembre, com era de preveure, s'esfuma i cal esperar que s'obri pas una estratègia nacional de veritat, basada en la unitat del catalanisme al voltant del dret a decidir i que apunti al degut reconeixement nacional de Catalunya i plurinacional d'Espanya, amb una consulta final al poble de Catalunya sobre el pacte que s'assoleixi o la independència. Amb un o altre resultat, la política finalment s'hauria guanyat el sou. I el PSC del 2015 podria estar en condicions d'encetar una nova travessia prometedora.
