En la immensitat de la neu

Fa uns dies vaig lle­gir aquesta reflexió del nar­ra­dor de La mun­ta­nya màgica: “Men­tre nosal­tres nar­rem, el temps no s'atura. No s'atura el nos­tre, el que dedi­quem a aquesta història, ni tam­poc el temps plus­quam­per­fet de Hans Cas­torp i dels seus com­panys de destí allà dalt a la neu,” No se m'atura el temps, però, men­tre con­ti­nuo en aquest agost, el de la nar­ració fa que hagi lle­git que ha arri­bat un nou agost al món de dalt amb un clima nova­ment estrany: “Era l'hivern? Els sen­tits no podien evi­tar aquesta impressió i la gent es quei­xava que li ‘esta­fes­sin l'estiu', quan era un mateix el que se l'havia esta­fat mal­ba­ra­tant el temps en tots els aspec­tes.” Al món de baix, no direm que l'hivern s'ha fet pre­sent a l'agost, però pot­ser sí la tar­dor per sen­tir-nos esta­fats tan equi­vo­ca­da­ment com la gent del món de dalt: mal­ba­ra­tem el temps. En fi, el temps passa veloç a “la mun­ta­nya màgica” i ja torno a ser-hi en un hivern en què Cas­torp ha com­prat uns esquís per tran­si­tar en la neu i lliu­rar-se a una soli­tud refle­xiva en què, si resta immòbil per no sen­tir-se, per­cep “un silenci total i abso­lut [...], que no exis­tia enlloc més”. Un dia, però, encara va més enllà quan, pres­sen­tint una tem­pesta de neu, no recula, sinó que, com un teme­rari o un artista, assu­meix el repte i rep una bellesa que el supera, exalta i ate­mo­reix. En aquest pas­satge immens de la novel·la hi ha el sublim reflec­tit en el pai­satge pictòric romàntic: la natu­ra­lesa abis­mal que fa que el sub­jecte se senti empe­ti­tit i finit i a la vegada trans­cen­dit i pro­jec­tat a l'infi­nit. També una experiència de l'etern retorn de tot no gaire lluny d'on, a Sils Maria, Nietz­sche va tenir-ne la reve­lació. I una visió que sem­bla acor­dada a una de les lliçons d'història de Ben­ja­min, segons el qual no hi ha empremta de la civi­lit­zació que no ho sigui a la vegada de la barbàrie: en unes colum­nes hi veu una comu­ni­tat cor­tesa i asse­nyada (l'ale­gria per la ven­tura i l'edu­cació de la huma­ni­tat) dar­rere la qual hi ha la porta d'un tem­ple on té lloc un àpat san­gui­nari que l'hor­ro­ritza. Ho somia tot, fins la mateixa tem­pesta de neu? Tot ho somiem?