Vosaltres, els antipujolistes

L'antipujolisme ha ressuscitat. Aprofiten el frau de Pujol, que es barreja amb el presumpte enriquiment il·lícit dels fills, per comparar-lo amb Franco, com ha fet, sense empatxar-se, el catedràtic Andreu Mayayo. Hi ha qui pica contra el president Mas i diu que la seva vida política s'esgotarà amb aquesta legislatura perquè és un simple epígon del pujolisme, López Burniol dixit. La confessió de Pujol ha tret a passejar l'antipujolisme psicodèlic, refugi dels frustrats, que va arribar a tenir vida pròpia en forma d'una fraseologia que gairebé fregava la categoria d'ideologia.

La tesi dels antipujolistes és que aquest és un país màfia, on els polítics han estat corruptes perquè Jordi Pujol era un vulgar Obiang i els deixava fer per poder enriquir-se ell mateix. Corruptors i corromputs, tots còmplices, el paradigma dels quals és Fèlix Millet. Per completar el quadre del país màfia, els reviscolats antipujolistes –Arturo San Agustín, p. e.– també ataquen a qui denominen periodistes súbdits, els que no gosaven denunciar un sistema polític corcat d'origen simplement perquè era de caire nacionalista. Una superioritat moral proclamada i no demostrada. He escoltat tantes vegades ultimàtums com el que Jonathan Lethem posa en boca d'un comissari polític –“Prou de follar amb polis negres o et fotrem fora del partit comunista”–, que la superioritat moral d'alguna gent d'esquerra per a mi val tan poc com la bondat d'un capellà pederasta.

La tesi del país màfia ve de lluny. Quan el PSUC va deixar d'existir, els grupets que es van repartir l'herència, ICV i EUiA, amb Rafael Ribó al davant, es van especialitzar a esbombar-la. I el resultat va ser, per exemple, la famosa querella de Banca Catalana, del 1984. El gran promotor d'allò, l'aleshores fiscal Carlos Jiménez Villarejo, ara té la barra de declarar que els fiscals generals de l'estat dels governs del PSOE li van prohibir iniciar cap investigació que pogués perjudicar CDC i Jordi Pujol. Ah, sí? I per què no va dimitir, aquest senyor? És que el fet de formar part de la “casta” –que diu combatre– va impedir-li-ho? Ja se sap que els polítics jubilats es reinterpreten. Pujol es dedicava al mateix. Els morts vivents de l'antipujolisme són com voltors que s'alimenten de carronya i fan afirmacions que haurien d'acabar al jutjat de guàrdia.

L'any 2005, durant el debat parlamentari sobre el Carmel, Pasqual Maragall va deixar anar, dirigint-se a CiU, que tenien un problema que es deia 3%. Després de tres auditories (dues del tripartit i una de Mas) no es va detectar res. ¿És que les auditores també estaven sucades? Miquel Iceta sembla que ho pensi quan revifa l'episodi i Jaume Claret ho escriu amb totes les lletres a De manchas y vergüenzas. ¿És que van amagar les proves i per tant van delinquir? És clar que amb això quedaria demostrada la tesi del vídeo difós per C's, i que es pot veure a Youtube, segons la qual el nacionalisme català (que són tots els partits menys ells i el PP) estaria al darrere del país màfia. Els aprenents de Leni Riefenstahl ja se sap que estan apadrinats per vells antipujolistes que del PSUC van saltar al PSC per aterrar, més tard, a la platja del nacionalisme espanyol, on es viu molt bé, fins i tot quan imputen un diputat per frau a Hisenda. El mateix delicte que Pujol, oi? ¿És que Jordi Cañas també forma part de la trama del país màfia? De demagògia, en sabem fer tots.

A ‘La confessió i l'herència' ja vaig deixar clara la meva opinió sobre el pujolisme. Ni aleshores ni ara em sento en la necessitat de passar comptes amb ningú. Hi he mantingut sempre una actitud crítica, com molts altres assagistes i periodistes que s'identifiquen amb el nacionalisme català, començant per la monumental crítica de Francesc-Marc Álvaro a Ara sí que toca!, llibre publicat el 2003! El sarcasme és que els antipujolistes també seran acusats de complicitat amb el país màfia pujolista. Santos Juliá no ha trigat a fer-ho, barrejant Vázquez Montalban amb Ramoneda, Maragall, Miquel Roca i Artur Mas, per concloure: “Dueño de voluntades, Pujol ha sido el fabulador de un gran engaño, el constructor de un gran relato, fuente de legitimación de un poder absoluto que ha resultado ser un poder operando a la manera de clanes y mafias.” Ho veuen? El que ha passat amb Pujol no és congènit al nacionalisme com escampen els antipujolistes. El mal l'ha fet Pujol. I la responsabilitat pel delicte és seva i dels seus còmplices. De ningú més.