Barçamania

El retorn de Luis Enrique, les bones sensacions que van deixar Messi i Neymar al Gamper o les expectatives generades pel fixatge de Luis Suárez semblen haver disparat, de nou, la barçamania. L'optimisme sempre és benvingut i sembla que la culerada, en general, està disposada a girar full del ridícul de l'any passat i centrar-se en el nou projecte, en aquest equip més evolucionat que no pas revolucionat. Però serà dur. S'han perdut dos anys, i això es nota i es notarà al camp. No es tracta de tirar-se pedres sobre la pròpia teulada, sinó de ser realista i treballar per millorar les coses: en aquests dos anys perduts el Madrid ha bastit un gran equip –que ha aconseguit començar a jugar com un equip i no pas com una suma d'individualitats– i l'Atlètic de Madrid s'ha fet gran. I sembla que ha vingut per quedar-se, si més no, uns anys.

Això, però, no ens hauria d'amoïnar. El Barça ha de ser capaç de marcar-se els seus propis objectius. Ha de ser capaç de deixar treballar a Luis Enrique perquè, en dos o tres anys, aquest torni a ser un equip imparable, perquè de matèria primera en té. I això vol dir renunciar a res? No, aquella sensació de menfotisme que vam tenir en molts partits l'any passat estic convençut que enguany, amb el tècnic asturià, no hi serà. I com que no hi serà i de nivell n'hi ha, algun títol caurà. Però el més important no és esgarrapar algun títol. És deixar-s'ho tot al camp defensant uns colors i fer camí cap a un altre Barça triomfant, un equip que, em sap greu, crec que ara no existeix perquè aquesta plantilla encara té moltes mancances per ser la millor del món. Té el millor jugador del món, però no el millor equip.

I en aquest camí, els actuals gestors del FC Barcelona tenen un aliat en el temps. Si les coses es fan mínimament bé, tot i el contratemps de la dura sanció de la FIFA, el futur pinta de color blaugrana. Alguns dels jugadors que hi ha al planter del Barça, si no es torcen, tindran segur un lloc a l'equip titular. I aquesta ha de ser la clau, cuidar la pedrera i fitxar només l'imprescindible. Ah, i deixar-se la pell al camp.