Ara és l'hora!

Ara és l'hora, després de 300 anys, de tenir el país que volem. Vivim una opor­tu­ni­tat històrica única que no podem dei­xar pas­sar a la lleu­gera, perquè si no som capaços d'apro­fi­tar-la hau­rem d'aco­tar el cap durant dècades. Això no vol dir que el dia 10 de novem­bre tot estarà fet i gua­nyat, sinó que tot començarà i que tot estarà a les nos­tres mans. No per­dem el temps en des­va­ris d'estiu ni en bara­lles estèrils. El resul­tat, sigui el que sigui, només depèn de nosal­tres. La gran sort que tenim és que ja res depèn només d'uns par­tits que hem votat i que amb el nos­tre vot fan polítiques sot­me­ses a con­jun­tu­res i pac­tes. D'ençà de la humi­li­ació de l'Esta­tut i de la res­posta de la gent sor­tint mas­si­va­ment i pacífica­ment al car­rer, els par­tits tra­di­ci­o­nals han hagut de començar a can­viar i anar a redós de la soci­e­tat i no al con­trari. Quan obser­vem les cri­sis i els can­vis que es pro­du­ei­xen al si d'aquests par­tits i encara sen­tim una certa angoixa perquè ens sem­bla que tot s'està des­con­fi­gu­rant, ens equi­vo­quem. Aquesta recon­fi­gu­ració del pano­rama polític és necessària i posi­tiva.

Tenim exem­ples recents que ens mos­tren que el que els uni­o­nis­tes ens pin­ten com a impos­si­ble, altres, en con­di­ci­ons encara pit­jor que les nos­tres, ho han acon­se­guit. No obli­dem que els litu­ans, per exem­ple, van acu­dir mas­si­va­ment a les urnes amb una clara volun­tat de secessió de la Unió Soviètica fent cas omís a la pro­hi­bició de Mos­cou i que van gua­nyar gràcies a l'ele­vadíssima par­ti­ci­pació (87,6%) en aquell referèndum tit­llat d'impos­si­ble i a la deter­mi­nació del pre­si­dent lituà de l'època de no cedir ni a les ame­na­ces ni a la por. Nosal­tres tenim la volun­tat majo­ritària de la soci­e­tat d'exer­cir el seu dret a vot i també tenim, i això no ho hem d'obli­dar, la deter­mi­nació del pre­si­dent Mas perquè això sigui pos­si­ble i la deter­mi­nació clara dels diri­gents polítics de l'opo­sició, prin­ci­pal­ment d'Esquerra Repu­bli­cana, però també de sec­tors soci­a­lis­tes dis­si­dents, de les CUP i de sec­tors d'Ini­ci­a­tiva. Quan els uni­o­nis­tes soviètics deien que la veu de les urnes litu­a­nes era il·legal, el pre­si­dent Vitau­tas Lands­ber­gis no va dub­tar ni un moment a decla­rar que “les lleis estran­ge­res no s'apli­quen en aquesta República”.

La majo­ria dels pro­ces­sos d'inde­pendència recents han començat amb una decla­ració uni­la­te­ral rati­fi­cada per un referèndum. A banda d'algu­nes excep­ci­ons com la de Txèquia i Eslovàquia, ningú s'espe­rava que els estats veies­sin amb bons ulls un procés d'inde­pendència i encara menys que el faci­li­tes­sin. Arriba un moment que si dis­po­sen del suport neces­sari s'ha de fer el pas. I aquest pas, repe­teixo, no és l'objec­tiu final, sinó el tret de sor­tida ini­cial. Lituània va fer una decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència el mes de març del 1990 recol­zada per l'èxit de la via bàltica de l'any 1989. Un any després, va fer un referèndum de rati­fi­cació que va obte­nir un 75% de vots afir­ma­tius i final­ment, el mes d'agost del mateix any, va esde­ve­nir un país inde­pen­dent amb el reco­nei­xe­ment d'Islàndia. Al cap de pocs mesos ja havia obtin­gut un reco­nei­xe­ment ampli i entrava a les Naci­ons Uni­des. No va ser un procés fàcil ni del tot pacífic, ja que hi va haver una vin­tena de morts arran d'un atac de la Unió Soviètica a la tele­visió que va fer catorze morts civils, més de sis-cents ferits i una mas­sa­cre de guàrdies de fron­tera en la qual van per­dre la vida set dua­ners.

El pri­mer gran repte que tenim és pren­dre el car­rer mas­si­va­ment i pacífica­ment l'11 de setem­bre i el segon, fer tots els pos­si­bles per exer­cir el nos­tre dret de vot el 9 de novem­bre, sense dema­nar permís, perquè d'alguna manera ja ho hem fet i no ens l'han donat. Però no obli­dem que el dret a deci­dir és sinònim de l'exer­cici de la volun­tat indi­vi­dual i col·lec­tiva i que en una democràcia madura, la mateixa idea de dema­nar permís per anar a votar sem­bla­ria un con­tra­sen­tit.

Seguim, doncs, el camí que ens hem mar­cat sense entre­te­nir-nos en mirat­ges i apro­fi­tem aquesta opor­tu­ni­tat per ser el que vul­guem ser.