Pastoreta

Fa molts anys un escriptor hongarès va adonar-se que el món es feia petit i va suggerir que ningú està més separat d'un altre per més de sis passos. Si es comença una cadena a base de “Tinc un amic que és amic”, s'arriba a qualsevol persona del planeta, sigui el president dels EUA, sigui el papa de Roma, amb només sis contactes. La idea es va refinar en un estudi anomenat Influències i contactes publicat als anys seixanta i es va popularitzar a finals del segle passat gràcies a una obra de teatre de John Guare que també es va dur al cinema. En fi, que el món, com se sol dir, és un mocador, o un kleenex, que tant li fa. Pels que vivim en un país petit (on sovint des d'un campanar ja s'entreveu el següent) aquesta teoria se'ns fa baldera. Aquí amb dos o tres passos ja som al cap del carrer. Aquest estiu la frase més sentida als restaurants ha estat: “Doncs mira quina casualitat, en dallonses que dius és molt amic d'en daixonses, que és cosí germà de la meva tieta.” Amb petites variacions, la cadena de casualitats a la catalana terra es multiplica per valls i muntanyes, per pobles i ciutats. Per això que la meva amiga –la que està una mica tipa de tot– no para de dir que Catalunya és un incest. Tot és a tocar. Tothom és tan pròxim que ella mateixa ha desplegat la teoria de La Pastoreta, una organització secreta que “s'ocupa” que el país vagi com una seda. Aquesta influent agrupació s'inspira en la nostrada cançoneta “Què li donarem a la pastoreta, què li donarem que li sàpiga a bo”, i té com a objectiu assegurar que qualsevol patriota que ha prestat serveis importants al país no sigui mai deixat de la mà de la Mare de Déu. És així com, gràcies a La Pastoreta (l'enigmàtica confraria que, amb mala fe, la meva amiga relaciona amb una coneguda entitat financera), els nostres dirigents reben cònsol un cop han hagut d'apartar-se de la política. I és així com tots plegats vivim més tranquils i contents i voltats de panses i figues i mel i mató.