El prestigi del gargall

Una mestra es queixa perquè Messi es passa els partits escopint, i els nens, que tot ho imiten, fan el mateix. Diu que es passen l'hora del pati escopint i competint en perícia per demostrar la solvència professional dels escopidors de prestigi. Perquè, certament, escopir, llançar gargalls a tort i a dret, és una pràctica habitual entre els futbolistes de primer nivell. Fa cent anys escopir era tan habitual —i tan fastigós—, que un cartells explícits prohibien escopir als edificis i als transports públics. A les cases hi havia escopidores per tots els racons, que eren un mal menor, una solució diguem-ne higiènica, tot i que la paraula és massa generosa. Les escopidores són una mena d'orinals de metall o de porcellana, a vegades amb un bon treball d'artesania, amb un orifici central del diàmetre d'un got, aproximadament. Quanta destresa calia tenir per encertar el forat! Com en els westerns en què els rudes cowboys masteguen i escupen tabac amb la mateixa punteria amb què disparen el Colt. I vés a saber quantes gargallades devien quedar per les vores de les escopidores (ecs!).

Un dels primers camps de futbol del Barça, el de l'antic carrer Indústria, era conegut popularment com l'Escopidora, perquè va ser dels primers a tenir grades al voltant i això l'emparentava vagament amb l'atuell de la saliva comunitària. Avui tots els estadis del món són grans escopidores i tots els nens del món aprenen a salivar i a propulsar allò que ara en diuen lapos (castellà) i que jo he conegut amb un altre castellanisme que no trobo als diccionaris espanyols. Em refereixo al sepiajo, sipiajo o, simplement, sipi. Deu ser molt d'aquí, perquè els nostres diccionaris sí que recullen sípia o sèpia com a ‘escopinada, gargall'. L'analogia amb la viscositat del mol·lusc és tan evident com la metàfora amb què Pere Quart defineix l'ostra al seu Bestiari. Diu que és un “gargall de sirena”.