Vila vella

En un lloc de la Xina, un home lamenta que un seu amic hagi emmu­dit, pot­ser perquè el món s'ha tor­nat sord. Aquest amic és un grill trist que ha dei­xat de can­tar. Després d'un enca­de­nat d'imat­ges rela­ti­ves a la moder­ni­tat urbana en con­text ori­en­tal, l'home mani­festa l'espe­rança en un remei per a la tris­tesa de l'amic: en un lloc molt llunyà, pro­te­git per una mun­ta­nya màgica, la gent encara hi sent i segur que l'escol­tarà. Aquesta mun­ta­nya màgica no és als Alps suïssos, sinó al Baix Empordà: és el Montgrí, que pro­te­geix Tor­ro­e­lla, on recent­ment ha aca­bat el fes­ti­val de música, que en aquesta edició s'ha pro­mo­gut amb un magnífic fil­met (diri­git pel jove Sal­va­dor Sunyer) del qual he des­crit l'argu­ment en començar la columna, però que s'ha de veure per dis­fru­tar les seves belles imat­ges i la bar­reja d'iro­nia i de sen­si­bi­li­tat. El cas és que en els con­certs del fes­ti­val és pos­si­ble sen­tir-se entre gent dis­po­sada a escol­tar, si més no la música que hi apor­ten intèrprets tan ben esco­llits. Coin­ci­dint amb la fi del fes­ti­val, el cap de set­mana pas­sat van començar la festa major de Tor­ro­e­lla de Montgrí. Ahir va ser Sant Genís i a la plaça de la Vila s'hi va ballar, com cada 25 d'agost a l'hora del ver­mut, una de les sar­da­nes més belles que es fan i es des­fan: Tor­ro­e­lla, vila vella, amb música de Vicenç Bou i lle­tra de Rogeli Bou. Dos tor­ro­e­llencs ascen­dents d'un meu amic, que era alcalde quan Tor­ro­e­lla es va ager­ma­nar amb Tor­re­lles fa 25 anys, un ani­ver­sari que es va recor­dar amb uns par­la­ments ofi­ci­als abans que s'inter­pretés, s'escoltés, es cantés i es ballés a la plaça Tor­ro­e­lla, vila vella. Com cada 25 d'agost, reno­vant-hi un culte par­ti­cu­lar, hi vaig ser per no per­dre'm aquesta festa a l'entorn d'una sar­dana que, era ine­vi­ta­ble, m'ha fet pen­sar en una cosa que diu Clau­dia Chauc­hat sota la pro­tecció d'una altra mun­ta­nya màgica: “S'aga­fen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena. C'est char­mant. És humà.” Això ha sigut un repicó.