Estat de dret

Tot put a retorn defi­ni­tiu. Els meus bars, el pai­satge més poètic de Madrid, encara no han tor­nat a obrir les por­tes, si no és per repin­tar parets o reha­bi­li­tar la cuina. De petits, quan les vacan­ces eren de tres mesos i no tornàvem a casa fins a la Mercè, ens pensàvem que tot hau­ria can­viat força. I resulta que no: que a casa el pare tor­nava a par­lar de la feina de la impremta, men­tre la mare movia el cap quan s'ado­nava que els sis havíem cres­cut i que cal­dria tor­nar a Can Segarra a com­prar saba­tes per al cole i encar­re­gava davan­tals a l'Anto­ni­eta. Ara pen­sem en els efec­tes del nou frau urbanístic que garan­tirà la solvència de FCC –Don Flo­ren­tino–, els amos de l'empresa pri­vada que és el Club d'Enri­que Cerezo, així com els amis de la Mahou-cer­vesa, i endeu­tarà, encara més, l'Ajun­ta­ment d'Ana Bote­lla de Aznar. Per tant: més reta­lla­des pres­su­postàries, més càrrega fis­cal i un nou nyap. Tot per­pe­trat els mesos de juliol i d'agost, com a indi­ca­dor de la trans­parència, que és l'ADN de les majo­ries abso­lu­tes en la política madri­le­nya. T'insis­tei­xen que tot ho fan d'acord amb la Cons­ti­tució. Sí? Saben què vol dir un estat de dret, la idea cada cop més arnada de l'auto­no­mia dels òrgans de poder, és a dir: el legis­la­tiu, exe­cu­tiu i judi­cial? No deu ser que pre­fe­rei­xen fer cas de l'únic poder que els interessa: el dels mass media? Els “poders ofi­ci­als” poden estar tran­quils perquè dis­po­sen de dues armes, letals per a una democràcia: l'afo­ra­ment d'unes deu mil per­so­nes, agraïdes perquè han cobrat diner públic, i l'arma de l'indult, vareta màgica que per­met, a qui mana, per­do­nar a qui l'ha feta la tota­li­tat o una part de la pena impo­sada, amb una extinció de la res­pon­sa­bi­li­tat penal que suposa el perdó de la pena. Reco­mano la lec­tura de l'arti­cle del catedràtic de dret penal Joan J. Que­ralt L'indult és un premi, on recorda que “l'indult és una aber­ració en l'estat de dret” que alli­bera de culpa fins i tot els que vul­ne­ren les nor­mes més ele­men­tals dels drets fona­men­tals.