La independència fa baixada
A partir de dilluns, dia 1, allò que el president de la Generalitat va anomenar “procés de transició nacional” entra en dates i fets concrets. Des de les darreres eleccions hi ha hagut alguns moments clau, alguns punts d'inflexió, però, sobretot, hi ha hagut retòrica i un debat que semblava etern en el qual l'opinió publicada i la pública han anat girant la roda. D'un costat, els arguments a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya i els avantatges de comptar amb un Estat propi. De l'altre, una certa reacció, molt menys significativa en gruix, dels catalans partidaris de mantenir-se units a Espanya i la reacció desbocada d'un Estat –l'espanyol– i una altra opinió publicada –l'espanyola– que no han estalviat esforços i ira per deslegitimar, acusar, humiliar i amenaçar la discrepància nacional que expressen la majoria dels catalans. Però ara, com ha proclamat el conseller de la Presidència, Francesc Homs, ha arribat l'hora “dels fets”. Sobre calendari.
El dia 2 estava previst que Jordi Pujol comparegués davant el Parlament per explicar els detalls de la pròpia confessió sobre un frau fiscal que afecta la seva família. Potser Pujol no ho farà aquell dia i ho ajornarà, però finalment, hi haurà la compareixença que semblen demanar tant el govern com l'oposició. Més enllà dels fets reconeguts i de la “caiguda del mite”, injusta en part, hi ha també la constatació de l'efectivitat de l'Estat. En un Estat on el frau fiscal i l'economia dita submergida superen el 20%, com és que les autoritats només hagin estat capaces en els darrers mesos de detectar i induir a la publicitat un cas punible? Fa temps que es mouen i es remouen. Ara ha entrat en els fets, i l'escarment de patriotes, s'ho mereixin o no, ha pres finalment volada.
L'11 de setembre hi haurà la diada més esperada. La que ha de concretar el nivell d'activisme i mobilització d'allò que se'n pot dir “societat civil”. La majoritària. No la que se n'ha apropiat de l'expressió i s'aplegarà a Tarragona, que també. L'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural han desplegat una forta campanya per aconseguir un èxit semblant o encara més contundent que els dos precedents. La resposta a la crida serà determinant a l'hora de definir el nivell necessari de pressió popular.
Entre el 15 i el 17 de setembre es farà el debat de política general al Parlament. A recer de la Diada. Cada partit haurà de concretar les opcions que han anat desgranant en els darrers mesos. Sobre el paper, tan sofert, CiU, Esquerra Republicana, Iniciativa i la CUP no veuen cap alternativa a la consulta del 9 de novembre. Urnes sí o sí. Però sobre aquesta convicció que sembla tan ferma hi ha la voluntat final del president de la Generalitat, que haurà de decidir si assumeix el risc d'afrontar ara el punt de transgressió. És a dir, de mantenir la consulta encara que el Tribunal Constitucional suspengui la llei de consultes i el decret que l'haurà de fer efectiva. La llei s'aprovarà en sessió plenària i moguda el Parlament divendres 19 de setembre. Dos dies més tard, dilluns 21, Artur Mas signarà previsiblement el decret. La premsa del cornetí i el tambor ja ha anunciat que el govern de Mariano Rajoy els recorrerà per via doble en una setmana escassa. A partir de l'1 d'octubre, per tant, el Tribunal Constitucional haurà de decidir si suspèn cautelarment la llei i el decret. Ho farà. I serà des d'aquell moment que els fets encara s'encadenaran més i que tot plegat s'encendrà.
A partir de la primera setmana d'octubre s'hauran de fer efectives dues necessitats per a la bona fi del procés. Primer, caldrà analitzar amb la calma necessària cada nova decisió. Perquè tot plegat no acabi en traca. Caldrà buscar la manera més efectiva de consolidar internacionalment la decisió democràtica de la majoria del poble català. Després i com a complement necessari, els partits que reivindiquen la sobirania o la independència hauran d'actuar amb lleialtat i generositat. Sense imposició de sigles i amb grandesa de criteri. Sense vísceres, però amb cor i cervell.
