Jordi Pujol

Com més avança el cas Pujol més m'agrada el personatge. Alguns amics em diuen que veig talent allà on només hi ha mediocritat. D'altres que el coneixen m'asseguren que ja és vell i que s'ha equivocat, mal aconsellat per l'advocat del seu fill, que va ser indultat per Zapatero fa uns anys, a petició de Convergència. Però mirin les fotografies que han sortit de l'estada a Queralbs. Veure'l envoltat de periodistes somrients, encantats de fotografiar-se al costat d'un home que ha enredat tot un país, fa certa impressió. Pujol és un vell gagà? Quan penso en les decisions que ha pres, jo hi veig el mateix monstre cínic de sempre, el mateix polític malparit que traficava amb la misèria i les mentides de l'Estat per sortir-se amb la seva, sense deixar d'empènyer el país. No crec que estigui sacrificant el seu llegat per salvar la família. Més aviat utilitza la família per salvar el seu llegat i, en últim cas, morir matant. En un país ocupat no hi ha res més subversiu que els interessos més materialistes dels indígenes que no han estat colonitzats. Ja sé que això només ho pot comprendre una part de Catalunya. Només els catalans que vénen de les famílies que s'han sacrificat per salvar l'idioma i la bandera, i que no es van deixar endur pel comunisme, m'entendran. Quan Pujol diu que no anirà al Parlament fins que el seu fill no hagi passat pel jutjat, o quan ataca els bancs andorrans després de demanar perdó, no es carrega el seu llegat com es pensa el filòsof Ramoneda. L'està fent gran. Per exemple, deixant en evidència els que vivien de la seva comèdia i obligant Convergència a triar entre el referèndum i el passat. Pujol ha sigut el dirigent més pervers però alhora menys dolentot de la Catalunya autonòmica, per això el seu mite el sobreviurà. No va voler ser mai un Xirinacs. Però sempre ha tingut present que un català necessita un cinisme molt superior al de l'Estat per manar i pujar en l'escalafó social sense convertir-se en un ninot dels interessos castellans.