Llibres vitals (3)

Jo tenia divuit anys i ella vint. Era una nit d'agost, molt calorosa. Em pensava que, amb el Siddhartha a sota el braç, jo arribava ben armat per a la cita. “També ha vingut l'August”, va dir-me l'Anna immediatament després d'obrir la porta de casa seva, on en principi havíem de sopar ella i jo sols. Vaig quedar glaçat. L'August era un noi de Ceret, entreparent de l'Anna. Tenia uns vint anys, els ulls clars, les espatlles amples i aspirava a ser jugador professional de rugbi. Fumava gitanes. Era una persona afable, divertida, sabia conversar. En resum: la nit s'havia complicat severament. Però em vaig ordenar jugar les meves cartes.

Em semblava que Siddhartha era la contrasenya idònia per seduir l'Anna, una noia lletraferida, sensible i voluptuosa. Sota la meva mirada adolescent aquell llibre de Hermann Hesse reunia els ingredients necessaris per fer-me interessant tot parlant-ne: singladura vital, instrucció mistèrica, viatge iniciàtic, anhel de saviesa, passió, dolor, i la mida justa d'espiritualitat vaporosa, tan idònia per passar de la idea als llavis. Vaig regalar el llibre a l'Anna. Va llegir el títol en veu alta. Em va donar les gràcies i el va deixar al cim del bufet i va marxar de seguida cap a la cuina pretextant que la lasanya se li cremaria. L'August i jo vam quedar sols al menjador. “El vaig llegir fa temps –em va dir mentre mirava el llibre–. A mi la recerca de la veritat em cansa. M'estimo més trobar-me-la sense buscar-la.”

El cos té les seves lleis pròpies, imbatibles. Després de sopar l'Anna i l'August van ballar una cançó lenta. I van començar a besar-se apassionadament sense que els importés gens que jo estigués allà. Siddartha es petrificava al cim del bufet. Per als dies de setembre, el llibre em regalava el seu llegat d'endurança a través de la renúncia.