Important i desconegut

El meu poble, mig amagat entre els últims contraforts del sud de la Garrotxa, és tingut per un poble on no passa mai gaire res important. No hi ha grans atraccions turístiques, cap monument singular, cap vestigi transcendent ni cap prodigi de la naturalesa. I, en canvi, un personatge destacat que el poble ha donat a la història del periodisme del segle XX, és pràcticament desconegut. I ho dic perquè he fet una petita enquesta i res: ningú no havia ni sentit a parlar de Jaume Gascon i Rodà (Sant Feliu de Pallerols, 1904 - Girona, 2005). Cent un anys de vida plena, corrent pel món i vivint grans esdeveniments arreu d'Europa, dos volums de memòries publicats per l'Ajuntament d'Olot… i res de res.

Josep Pla m'havia parlat d'ell més de dues i tres vegades. Es van tractar, el de Llofriu sempre parlà bé del meu convilatà periodista i en lloava els articles a La Publicitat, La Rambla i L'Opinió, unes cròniques que enviava des de les ciutats europees on residia. L'any 1937 Gascon va ser detingut per la Gestapo i passà tres anys a la presó. A partir del 1940 es va instal·lar a Girona, on va treballar en despatxos com a traductor jurat i traductor per a editorials, perquè parlava i escrivia perfectament cinc idiomes. El primer capítol de les Memòries d'un periodista català és una pura delícia, hi explica els seus primers anys al poble, on esmenta personatges del meu record, uns llocs i cases que encara existeixen, uns jocs infantils a què jo també vaig jugar, unes gorgues del Brugent on encara s'hi pot nedar com feia ell, etc. Quan tenia poc més d'un any, el van donar per mort, li van fer la caixa i tot, però el metge del poble veí de les Planes li salvà la vida, tot i que va diagnosticar: “Aquest nen quedarà petit, sempre caminarà malament i no podrà anar mai lluny; pel que fa al parlar, mut, el que es diu ben mut, no ho serà, però no parlarà mai com l'altra gent.” No ho va encertar: Gascon va créixer com els altres nens, va córrer amunt i avall per tres continents, i el metge només va tenir raó en dir que no parlaria com l'altra gent, perquè al poble ningú no va parlar el francès, l'anglès i l'alemany com ell.

Vet aquí una petita contribució vilatana, un record per a un home que ningú no recorda, un minúscul reconeixement a un personatge que no té ni un carrer dedicat, ni una trista placa a la seva memòria.