Anomalia encastada

Després de tretze anys de mandat, l'alcalde de Berlín renuncia al càrrec pel fiasco de les obres de l'aeroport de la ciutat, amb un retard de dos anys i un sobrecost que supera els 2.000 milions d'euros. L'exemple de l'alcalde no és únic. De casos en trobem arreu d'Europa, al Regne Unit, a França, a Bèlgica, a Holanda..., països on és la cosa més normal del món que un càrrec públic dimiteixi si en el seu comportament hi ha indicis de la comissió d'un delicte o de falta d'ètica. I no sorprèn, perquè són les regles del joc de la seva cultura política. El contrast amb el que passa aquí és abismal. Que un polític abandoni el càrrec i assumeixi les seves responsabilitat és una anomalia, una anècdota. La tan sentida sentència “aquí no plega ningú” no és gratuïta, i si bé es cert que en els darrers mesos hi ha hagut algunes excepcions, aquestes s'han donat quan l'acció de la justícia no ha deixat cap altra sortida.

Deixant de banda les qüestions ètiques, el que passa a casa nostra és que ens hem dotat d'unes regles del joc polític que impedeixen exigir responsabilitats a les cúpules polítiques. Les direccions dels partits ho controlen tot, començant pels òrgans interns de les seves formacions fins a la confecció de les llistes electorals. I no només decideixen la carrera dels seus polítics sinó que també estenen el seu control a l'administració pública, amb el nomenament i promoció de càrrecs, en l'àmbit judicial, l'econòmic... S'ha teixit una xarxa que bloqueja els mecanismes de control i l'exigència de responsabilitats. Qui gosa denunciar una conducta impròpia d'un company de partit? Fer-ho suposaria quedar-ne fora, de manera que l'opció triada és mirar cap a l'altra banda. I així fins que la realitat ja no es pot amagar més i esclaten casos majoritàriament vinculats al finançament de partits que toquen o han tocat poder i llavors tothom se sorprèn, ningú no en sabia res. Els nostres veïns europeus això ho tenen solucionat de fa temps amb un sistema de partits que fa que els polítics es controlin entre ells. Ser o no candidat no depèn de la direcció, sinó dels afiliats i militants, de manera que si algú ha cobrat una comissió ja s'estarà prou de defensar-lo o protegir-lo. Aquesta és la seva responsabilitat davant del seu electorat i la base de la seva credibilitat. Els nostres veïns europeus són un exemple a seguir; el seu no és un sistema perfecte, però sí que ens pot ajudar a resoldre les imperfeccions del nostre.