Companys de viatge

El cap de govern espa­nyol, mal­grat la manca de ressò de les impli­ca­ci­ons polítiques, ha mar­cat un encer­tat gol mediàtic amb la seva posada en escena del nou eix germànic –espa­nyol, en con­tra­po­sició, al fins ara vigent fran­co­a­le­many–. De tot­hom és cone­guda la difi­cul­tat que té Hollande per endreçar els seus minis­tres fins al canvi de govern. A Merkel només li ha man­cat dir la frase: San­ti­ago y cierra España, un minúscul error de guió; per tots els altres temes: un encert, sobre­tot perquè ha permès arren­gle­rar-se amb Mari­ano Rajoy per poder dir que la con­sulta democràtica del 9-N és un dis­ba­rat; ja ho havia dit i repe­tit altres vega­des, i pro­ba­ble­ment ho és des del seu punt de vista. Des­co­nec quina és la política regi­o­nal del govern ale­many. Però estem assa­ben­tats de totes les mane­res pos­si­bles de quina és la del govern d'Espa­nya.

Això dels “ali­ats” és un tema una mica confús des del punt de vista del govern català, que té un aliat amb ERC més aviat incòmode i poc fle­xi­ble; més dis­po­sat a mar­car paquet de manera cons­tant, que a veure les estratègies can­vi­ants del govern, per sobre­viure a la bru­tal pressió que com­porta por­tar la contrària a un govern espa­nyol amb ali­ats tan pode­ro­sos com la senyora Merkel.

Aquest dar­rer pen­sa­ment em con­du­eix a medi­tar seri­o­sa­ment en el pes, cul­tu­ral­ment par­lant, de les ali­an­ces que ha com­post el govern català per a aquesta bata­lla escènica que repre­senta una con­sulta sobre el dret a deci­dir. He de con­fes­sar la meva per­ple­xi­tat a l'ado­nar-me que l'Església cata­lana ha man­tin­gut un per­fil tant del cel que no ens hem assa­ben­tat de la seva posició ofi­cial; pot­ser sóc jo que no he sabut infor­mar-me. Crec que una aliança ben orques­trada, no amb la Con­fe­ren­cia Epis­co­pal, ter­reny pri­vat dels Rouco Varela, sinó amb el Mones­tir de Mont­ser­rat, hau­ria rebut un seguici d'adhe­si­ons i hau­ria com­por­tat un segell de diví a un tema que per a molts cata­lans forma part de la seva espi­ri­tu­a­li­tat. Pro­po­sar una aliança amb el Mones­tir de Mont­ser­rat té un cert aire retro que recorda l'insigne abat Escarré i una Cata­lu­nya més arren­gle­rada amb mossèn Cinto que l'actual abat. Faig referència a Ver­da­guer pot­ser perquè els ide­als de pàtria i comu­ni­tat humana el poeta de Fol­gue­ro­les els tenia molt pre­sents. Ales­ho­res, per què no pre­senta, en comp­tes d'un milió de per­so­nes al pas­seig de Gràcia, una con­cen­tració de cata­lans fidels a un pen­sa­ment dife­rent, però actiu i com­promès amb la cons­trucció d'una iden­ti­tat naci­o­nal d'acord als cri­te­ris més euro­peus? Aquest suport popu­lar hi és, i de cap manera pro­poso una con­cen­tració de xiru­cai­res, sinó la d'una gent al vol­tant d'una mun­ta­nya altra hora sagrada, la d'un poble que vol una uni­tat de cri­te­ris a l'hora de pre­sen­tar un front comú davant del govern espa­nyol, que ha estat encer­tat en la seva política d'ali­an­ces. Una con­cen­tració del poble en el símbol de la mun­ta­nya de Mont­ser­rat és un talismà mediàtic que defi­neix el sen­tir d'un gran nom­bre de ciu­ta­dans els quals pot­ser no aca­ben d'enten­dre aquest actual ball de pare­lles amb pedigrí dife­rent, en un cons­tant estira-i-arronsa, per fer allò que en prin­cipi sem­blava prou sen­zill, com és una con­sulta popu­lar. Aspi­rar a l'asso­ci­ació amb un poder diví per acon­se­guir una fita tan humana pot­ser té un punt de dis­ba­rat, però anar direc­ta­ment con­tra la volun­tat d'un poble em sem­bla que té res­sons d'un pecat prou greu per ano­me­nar-lo geno­cidi cul­tu­ral. Tot i que no ho sem­bli i en cap moment s'ha plan­te­jat en aquests ter­mes. El cas de Cata­lu­nya i Espa­nya té sufi­ci­ents punts diver­gents per dema­nar una seri­osa inter­venció divina.