Model de país

Aviat entra­rem a la tar­dor, després d'un estiu que ha estat espe­ci­al­ment con­flic­tiu i, fins a cert punt, des­con­cer­tant. No vull con­tri­buir des d'aquest arti­cle a fer este­lles de l'arbre mort, així que després de medi­tar-ho i tenint en compte que en tots aquests anys he tin­gut l'opor­tu­ni­tat de par­lar en algu­nes oca­si­ons amb el pre­si­dent Pujol amb cert apro­fun­di­ment, penso que les anàlisis d'aquí a uns anys de la seva figura hau­ran de deli­mi­tar el seu paper com a cap de família del de líder polític. A par­tir d'aquí, amb tant de soroll com de notícies, penso que serà millor dei­xar que la justícia diri­meixi res­pon­sa­bi­li­tats.

En qual­se­vol cas, i de cara a pro­pe­res dates, crec que hem d'extreure lliçons que ens aju­din a evo­lu­ci­o­nar. Sem­pre he estat d'aquest parer però, si és veri­tat que una part de la ciu­ta­da­nia creia que la soci­e­tat cata­lana era immune a la cor­rupció, que érem dife­rents i millors, crec que és bo que madu­rem i apren­guem. Qual­se­vol soci­e­tat per avançada i madura que sigui pot caure en com­por­ta­ments cor­rup­tes. La raó per la qual unes soci­e­tats que con­si­de­rem refe­rents tenen com­por­ta­ments que ens sem­blen més “ètics” és, sim­ple­ment, perquè els seus sis­te­mes de govern i la seva legis­lació així ho pro­mo­uen. Són soci­e­tats més madu­res que han après ja fa temps que són els sis­te­mes i l'orga­nit­zació i no el lloc els que garan­tei­xen el grau d'hones­te­dat d'una soci­e­tat.

Fa uns anys, tot mirant el país que tenim, li expli­cava al pre­si­dent Pujol que els empre­sa­ris arribàvem a dues con­clu­si­ons: que no ens agra­dava i que escas­sa­ment ens hi reco­neixíem. Aquest rao­na­ment l'amoïnava. Li argu­men­tava que la con­dició humana es dis­tri­bu­eix en pro­por­ci­ons sem­blants a qual­se­vol ter­ri­tori del pla­neta. A l'hemis­feri nord nei­xen tan­tes per­so­nes bri­llants, cor­rup­tes, gan­du­les o res­pon­sa­bles per mil habi­tants com a l'hemis­feri sud. Però el que fa dife­rent una soci­e­tat d'una altra són els seus valors, el seu orde­na­ment i la gestió dels interes­sos comuns. Expli­cat de manera sim­pli­fi­cada, la família, l'edu­cació, la inde­pendència entre els tres poders públics (judi­cial, legis­la­tiu i exe­cu­tiu) i la impli­cació i coli­de­ratge de la soci­e­tat mar­quen la diferència. Amb el diàleg, la nego­ci­ació i l'acord com a “ins­tru­ments” cab­dals.

Aquesta és una de les prin­ci­pals raons per sos­te­nir que urgeix que defi­nim cap on volem anar. Crec que aquest procés té sen­tit con­si­de­rar-lo si som capaços de con­cre­tar un model de país que sigui millor que el que tenim. Un país pro per­sona i pro empresa. Més lliure i més atre­vit a assu­mir el canvi per­ma­nent i la millora contínua.

Pen­sant en l'interès gene­ral i en la defensa de tots els recur­sos que els ciu­ta­dans apor­tem a les admi­nis­tra­ci­ons, un país equi­ta­tiu, amb meri­tocràcia, en el qual ha de ser tan impor­tant fer com­plir les lleis com sim­pli­fi­car el cos legal i acon­se­guir que les res­pon­sa­bi­li­tats es diri­mei­xin amb molta més rapi­desa. Amb una admi­nis­tració trans­pa­rent i audi­tada, amb un sis­tema polític (elec­to­ral i de par­tits) obert i pro­per. I amb una soci­e­tat civil com­pro­mesa amb l'interès gene­ral i la gover­nança.

El Pre­si­dent Pujol expres­sava que segons quins àmbits veia difícil refun­dar-los. Des de lla­vors, i avui encara més, al sec­tor empre­sa­rial no hi veiem cap més limi­tació que la de voler ser un país exem­plar, com els millors. Cap acom­ple­xa­ment. Un únic recurs: la intel·ligència.