Ca montes
Brotons
Aquest agost vaig veure Salvador Brotons dirigint a l'església de Sant Pere de Prada de Conflent la seua obra 1714. L'acompanyaven, entusiasmats, l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i el Cor Jove dels Països Catalans, formacions i director que repetiran l'espectacle aquest dilluns mateix al Palau de la Música de Barcelona.
Si jo fos vostè hi aniria. Per un grapat de coses. De primer per la música, és clar. L'obra, Brotons diu que és la que ha escrit amb més ganes, és impressionant en termes musicals. Curta però directa. Narra, i narrar està ben dit en aquest cas, la caiguda de Barcelona a mans dels Borbons i la recuperació d'aquest país que està a un pam de la independència i que la setmana vinent farà un pas endavant de conseqüències incalculables.
La música, però, és passió i de passió no en falta a cap dels intèrprets. Els joves de tots els Països Catalans hi posen un entusiasme que emociona i que explica la rotunda sonoritat que arriben a aconseguir. És fascinant veure com vinclen els seus cossos seguint de manera hipnòtica les mans del seu director. I de Brotons, què voleu que us diga? Veure'l dirigir és imaginar-se Bruce Springsteen amb una batuta a la mà. No crec que s'ofenga si dic que és el més rocker dels mestres que he vist mai, per l'actitud vital que prodiga sobre l'escenari. Per la força que hi posa.
I, és clar, hi ha el país. Aquest poema simfònic sobre el 1714 té totes les intencions que pot tenir una peça musical. Està pensada al servei del poble i de la nació i està executada tenint al cap el poble i la nació. Que la toquen hores abans de la gran manifestació de dijous és una sort i també una proposta que humilment els recomane.