Inquilins d'hospital

Tard o d'hora, per més que no ho vulguis, acabes sent un inquilí d'hospital, bé perquè et toca fer llit, bé perquè acompanyes un familiar o un amic després d'una operació o d'un accident. En aquestes ocasions el temps d'espera és una condició ineludible que et pot arribar a neguitejar molt, sobretot quan estàs expectant, amb el cor encongit, en una sala d'urgències. No obstant això, pots aprofitar l'estona per reflexionar, per compartir seient amb gent que pateix igual que tu, per consolar algú o rebre una paraula de suport; fins i tot, per tenir una conversa inesperada amb algun desconegut que acaba fent-se proper. Des de fa dies freqüento l'hospital Trueta de Girona per acompanyar un familiar que ha patit un accident greu i he tingut unes quantes experiències d'aquesta mena. El segon dia de visita a l'UCI vaig conèixer la mare del jove alemany que va caure pel forat d'escala d'un hotel de Lloret de Mar. Dies després, el protagonista de la fatídica fotografia que havia de copsar la descàrrega d'aigua d'un avió per sumar-se a la campanya contra l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA). La mare del jove alemany, que va passar uns dies dramàtics, em va demanar que li enviés per WhatsApp una crònica informativa sobre l'accident del seu fill; suposo que necessitava explicar-se el perquè. L'home de la tromba d'aigua va abandonar l'UCI hores després, amb un story doing absurd al currículum. És lamentable constatar com el màrqueting emocional s'està convertint en una veta publicitària inesgotable, fins i tot, per col·laborar amb campanyes solidàries que busquen recaptar fons per a una bona finalitat. Mira que n'és de recargolada, l'estupidesa humana. En contraposició, a les sales dels hospitals et reconcilies amb bona part dels qui, per ics circumstàncies, practiquen l'espera –una espera més aviat silenciosa, llevat d'algun cas– com a mostra de solidaritat.

Com que aquestes històries acostumen a ser conseqüència de fets imprevistos o imprevisibles, exceptuant alguna imprudència flagrant, és freqüent que arribis a l'hospital amb el que portes posat, sense carregador per al mòbil ni ordinador portàtil ni cap llibre que t'ajudi a suportar l'estona. Ja m'ha passat un parell de vegades. La darrera m'he trobat a l'habitació, esperant la malalta i les infermeres –en femení plural, ja que majoritàriament són dones–, durant un parell d'hores que se m'haurien fet interminables si no hagués estat per un diari repescat en una cadira.

Després he descobert amb sorpresa l'anunci d'un servei voluntari de lectura per als malalts ingressats, “Un malalt, un lector”, un projecte engegat per l'Associació BiblioArreu i la Biblioteca Pública de Girona, que paradoxalment ha estat tancada durant mesos (de manera que l'hospital Dr. Josep Trueta era l'únic punt de préstec de la ciutat). I encara he comptat amb el suport de persones com la Maria Rosa i la Dolors, que formen part del Voluntariat de Suport en la Solitud i acompanyen malalts des de fa més de deu anys. Estem tan acostumats als muntatges de màrqueting viral i als numerets dels freakies –n'hauríem de dir estrafolaris?– de torn que els voluntaris d'hospital ens passen desapercebuts. Certament vivim en un temps paradoxal i extrem.