L'aplaudiment final

En els darrers mesos he hagut d'assistir a uns quants funerals. A ben pocs no es va aplaudir en un moment o altre de la cerimònia, o després, per acomiadar el fèretre. És un costum que va començar fa quinze anys o més. Els primers casos que recordo són els aplaudiments als fèretres de víctimes del terrorisme. Sospito que aquesta forma d'expressar el rebuig a la violència va ser l'origen d'un costum cada vegada més estès. Aviat es van sentir aplaudiments en els funerals de les víctimes d'assassinats comuns i també en els comiats a polítics, artistes i famosos en general. Ara ja és una forma d'expressió habitual. A vegades s'aplaudeix el fèretre. A vegades s'aplaudeix la intervenció d'un familiar o d'un amic que evoca la personalitat del difunt. Poques coses em resulten tan desconcertants com aquests aplaudiments. Aplaudir ha estat sempre i arreu una mostra d'entusiasme i ¿quin entusiasme pot despertar un funeral, tret que no sigui el del nostre pitjor enemic (al qual segurament no hauríem assistit)? És evident que en l'ànim de qui aplaudeix una intervenció en la cerimònia hi la voluntat d'expressar la seva adhesió a les paraules que ha escoltat, de manifestar que les troba justes i encertades. És el cas que pot resultar més comprensible, tot i que sentir en un enterrament una expressió tan associada a l'alegria no deixa de sorprendre'm. Els aplaudiments al fèretre ja em resulten extraterrestres. Què aplaudeixen? La mort els provoca entusiasme? Potser el difunt es va saber morir amb especial elegància i savoir faire i l'aplaudeixen com aplaudirien l'actuació satisfactòria d'un músic o l'encert d'un conferenciant. Disculpin el sarcasme. És clar que aquests aplaudiments volen ser l'aprovació d'una trajectòria vital, d'una manera de ser i de pensar, l'aprovació de les actuacions que el difunt va dur a terme en vida, però això es pot expressar de moltes maneres. Cada significat té un significant. Aplaudim quan ens entusiasmem, a qui ens treu de polleguera li fem botifarra o li ensenyem el dit del mig de la mà ben aixecat, i per mofar-nos d'algú li fem llengots. El silenci significa respecte i reflexió, que és el que s'escau davant de la mort, però ara ni els minuts de silenci duren un minut, la gent els fa amb un ull al rellotge i després s'acaben gairebé sempre –és clar– amb aplaudiments. Les convencions serveixen per entendre'ns i si les capgirem no ens aclarirem. El dia que aplaudim a tot arreu, ¿com sabrem distingir les diferències de significat d'uns aplaudiments i altres? Quanta pobresa expressiva, no?