So pirinenc

El silenci és un tret molt valorat per la gent de ciutat quan arriba al camp o a la muntanya. El de les terres altes de Lleida és un silenci que només trenquen els sons bucòlics d'aigües fugisseres, brams de cérvol o gall fer, esquellots i dalladores. També ho són els sons de festa a la plaça o del concert en un vell recinte religiós. Aquest estiu s'han oït un cop més al Pallars i a l'Alt Urgell. El Festival del Música Antiga dels Pirineus hi ha agermanat pedres vives del romànic amb música històrica de culte i de cultura. També les festes majors, que omplen el calendari d'agost, agermanen veïns i forasters amb les melodies evocadores dels temps que no han fugit encara de la memòria.

Ho hem viscut un cop més a Saurí, un poble de la vall d'Àssua pallaresa, damunt del Pamano. Hi van actuar el Xavi del barceloní Blau Magnòlia i l'orquestra Aires del Montseny, integrada per dotze músics molt joves, arribats de Granollers amb un bon repertori de balls populars centenaris (masurques, xotis, americanes, pasdobles, valsos...) i de més ençà (boleros, foxs...). El seu director, Marçal Ramon, els va aplegar amb el propòsit d'engrescar-los en la recuperació de melodies que alleujaven, si més no un cop a l'any, les hores amargues de pagesos, ramaders i menestrals en unes èpoques d'incertesa com la d'ara. Ell va crear aquesta petita orquestra motivat per la musicòloga Anna Costal, estudiosa d'aquests balls que eren moderns fa un segle.

L'embrió de la iniciativa dels joves d'Aires del Montseny va ser, però, una dansa que ja era antiga a finals del segle XIX: el galop dels balls de gitanes de Sant Celoni i de Granollers. L'èxit d'aquella col·laboració amb els dansaires va esperonar aquell grup d'instrumentistes a viatjar arreu de Catalunya. Sorprenen a tothom per la seva jovialitat i la cura de les interpretacions. Desvetllen simpaties. A Saurí els van convidar a sopar i dormir. Aquest estiu han trencat el so dels silencis pirinencs amb sons recuperats des del Vallès amb la naturalitat de conrear l'imaginari musical teixit, com deia Joan Alcover, de tradicions i d'esperances.