L'ús de l'espai públic

És un argu­ment recur­rent en les con­ver­ses entre els peri­o­dis­tes que l'estiu ja fa temps que va dei­xar de ser un llarg període d'ato­nia infor­ma­tiva. L'actu­a­li­tat, cada cop més tre­pi­dant, no té temps de desac­ce­le­rar la inèrcia en un parèntesi cada cop més des­di­bui­xat i curt. A això, cal afe­gir-hi que l'incre­ment del pes del turisme en la nos­tra eco­no­mia i en mol­tes de les nos­tres comar­ques genera sovint infor­ma­ci­ons rela­ci­o­na­des amb aquest feno­men crei­xent. Un dels temes estel·lars de l'estiu han estat aquest any les pro­tes­tes dels veïns del barri bar­ce­loní de la Bar­ce­lo­neta per la presència del turisme de bor­rat­xera i per les altres con­seqüències que s'atri­bu­ei­xen a l'aug­ment del nom­bre de pisos turístics il·legals.

El debat sobre el nos­tre model turístic és una de les mol­tes qüesti­ons que tenim ajor­na­des. Només ens recor­dem de santa Bàrbara quan trona. Aquest estiu ha estat la Bar­ce­lo­neta, però no tri­ga­rem a tor­nar a obrir el debat quan es con­vo­qui una nova edició del Salou Fest i milers d'estu­di­ants britànics vin­guin a la Costa Dau­rada atrets pel reclam de l'alco­hol i el sexe fàcil. Men­tre que uns es posa­ran les mans al cap, uns altres ho mini­mit­za­ran i jus­ti­fi­ca­ran les ini­ci­a­ti­ves que aju­den a deses­ta­ci­o­na­lit­zar la demanda. No es poden mini­mit­zar els efec­tes d'un deter­mi­nat model, però seria un error atri­buir tots els nos­tres pro­ble­mes d'inci­visme al feno­men turístic. Evi­dent­ment que la pressió turística, i sobre­tot un deter­mi­nat per­fil de visi­tants que han vin­gut fins aquí per com­plir unes expec­ta­ti­ves molt deter­mi­na­des, agreu­gen el pro­blema. Però no seria un pro­blema que ten­deix a des­bor­dar-se si tinguéssim un model de con­vivència que fun­cionés cor­rec­ta­ment als espais públics. Tots sem­bla que tenim una res­posta intuïtiva que ens impulsa a creure que sabem els motius pels quals alguns dels joves que vénen a casa nos­tra es com­por­ten com ho fan, però no per expli­car els motius pels quals els nos­tres joves també con­su­mei­xen aquí alco­hol al car­rer de manera habi­tual i incom­plei­xen sovint les nor­mes de con­vivència, però no ho fan quan són ells els que viat­gen a l'estran­ger.

La sen­sació d'impu­ni­tat que sen­ten els que ocu­pen l'espai públic per fer el que els dóna la gana és l'autèntic efecte crida que porta molts altres a fer el mateix, siguin qui siguin i vin­guin d'on vin­guin.

S'ha repe­tit en mol­tes pobla­ci­ons cata­la­nes el debat sobre si cal posar límits i esta­blir unes orde­nan­ces que fixin el com­por­ta­ment que cal exi­gir per garan­tir que tot­hom pugui exer­cir els seus drets esta­blint les pri­o­ri­tats que orde­nin els ine­vi­ta­bles con­flic­tes. Però si una centèsima part del temps i dels esforços que s'esmer­cen a dis­cu­tir les nor­ma­ti­ves es dediqués a fer-les com­plir, es gua­nya­ria en cre­di­bi­li­tat, però sobre­tot en eficàcia. En tot cas, aquesta tam­poc és una tasca que es pugui reser­var exclu­si­va­ment a les admi­nis­tra­ci­ons, i garan­tir que es com­pleixi el pacte de con­vivència que esta­blim entre tots no pot sig­ni­fi­car la cre­ació d'una mena d'estat d'excepció. Cal més vigilància al car­rer, cal dotar-la d'ins­tru­ments per tal que sigui més efec­tiva, però sobre­tot cal una acti­tud de col·labo­ració de tots per fer com­plir les nor­mes de les quals ens hem dotat. El que és una autèntica xacra, una renúncia a la capa­ci­tat d'esta­blir i defen­sar els pro­pis valors, és el silenci còmplice davant dels exces­sos.

A la majo­ria dels llocs del món civi­lit­zat, a la gent la pre­o­cupa que li posin una fàbrica a prop de casa o alguna ins­tal·lació que pugui gene­rar sorolls o un altre tipus de molèsties i se sent pri­vi­le­gi­ada si resi­deix a prop d'un parc o d'una plaça, ja que això és garan­tia que estarà envol­tat d'un espai res­pec­tat pels usu­a­ris i que la gent es res­pec­tarà entre si. A casa nos­tra és ben al con­trari. Sovint resulta un greu pro­blema que s'habi­liti un espai d'ús públic a prop de les zones resi­den­ci­als, ja que és el pas previ a l'apa­rició d'indi­vi­dus que en poden fer un ús sense ate­nir-se a cap norma i amb la con­vicció que tenen tot el dret a fer el que vul­guin quan vul­guin. Amb això ens passa com en mol­tes altres coses, hauríem de mirar d'arre­glar-nos pri­mer entre nosal­tres.