Va!

Devem ser el poble més mobi­lit­zat i més estres­sat del pla­neta. Hem fet mani­fes­ta­ci­ons de rècord mun­dial, pri­mer indig­nats i després il·lusi­o­nats; ens hem aga­fat fra­ter­nal­ment de les mans per fer una cadena humana, a vega­des doble o tri­ple, que tra­ves­sava el país, i ara farem un mosaic amb la ve baixa de Via, de victòria o de va, vinga!. Un mosaic colos­sal, gegantí, el més ambiciós que mai s'hagi plan­te­jat. Diuen que tant d'esforç no ha estat ende­ba­des: hem ocu­pat pàgines glo­ri­o­ses al Guin­ness polític i por­ta­des per­ple­xes a la premsa mun­dial, i hem acon­se­guit arran­car la pro­mesa, a vega­des ambi­gua, d'un intent de con­sulta no vin­cu­lant (res de referèndums) amb una pre­gunta doble que si final­ment podem res­pon­dre no sabrem exac­ta­ment com quan­ti­fi­car. Però hem cla­vat la banya en aquest moment històric i ens hem cen­trat en la neces­si­tat de des­em­pa­lle­gar-nos defi­ni­ti­va­ment d'una relació malal­tissa amb un vell imperi que acos­tuma a estar gover­nat per gent impos­si­ble. I tot això ho hem fet sota uns governs (el nos­tre, el d'aquest país on no aca­bem d'encai­xar i el de la cobe­jada Europa) que ens han reta­llat els sous, les pres­ta­ci­ons, la sani­tat i l'ense­nya­ment, que ens han dit que la culpa de la crisi era nos­tra, per mal­gas­ta­dors, cob­di­ci­o­sos i con­sen­tits; que ens han expli­cat que res­ca­tar les matei­xes enti­tats finan­ce­res que ens havien abo­cat al des­as­tre era propi de la gent de seny, que han creat les con­di­ci­ons propícies perquè els rics siguin més rics i els pode­ro­sos, més pode­ro­sos, i que han dei­xat la majo­ria sense feina o amb fei­nes precàries, des­es­pe­rants i mal paga­des. Ens hi hem dedi­cat amb apli­cació men­tre molts per­dien la casa i alguns fins i tot la vida, i men­tre lami­na­ven drets i bas­tien una soci­e­tat encara més dura i més inso­lidària i molts congèneres es veien amor­rats a la misèria. Hau­rem de per­se­ve­rar, és clar, i pro­cu­rar tenyir aquesta causa amb totes les altres cau­ses jus­tes, perquè sabem que la mobi­lit­zació està en l'ori­gen de tot ple­gat i sabem que la volun­tat popu­lar més òbvia i més con­tun­dent, a mesura que s'enfila pels canals de repre­sen­tació política, es des­di­buixa i només fal­ta­ria que, ara, per­metéssim lec­tu­res interes­sa­des sobre un cert esllan­gui­ment de l'alè espe­rançat que tra­vessa mol­tes ànimes d'aques­tes ter­res. Aga­fa­rem la mot­xi­lla, la samar­reta i el bus, i esde­vin­drem una peça humil, més o menys petita segons els casos, de la ve baixa més gran que mai s'hagi traçat. A dis­po­sar. Però temo que la con­vo­catòria de tanta ener­gia humana, l'apel·lació a tan­tes fites històriques defi­ni­ti­ves té un límit clar si després, quan pren cos polític, quan es rein­ter­preta legal­ment, les expec­ta­ti­ves són tan magres i els camins, tan tor­tu­o­sos.

Arri­barà el dia en què el dret a deci­dir (a deci­dir-ho tot) s'haurà d'exer­cir apel·lant a les legi­ti­mi­tats més essen­ci­als i plan­te­jar, si cal, rup­tu­res democràtiques. Si no és així, les espe­ran­ces frus­tra­des aca­ba­ran este­nent el desànim i la des­mo­bi­lit­zació. I ho saben per­fec­ta­ment.