Opinió

Ara fa cent anys...

No hem d'oblidar mai que, davant qualsevol situació o problema i en qualsevol circumstància, sempre ens quedarà la paraula lliure

Ara fa cent anys, Viena era el que avui és Nova York. La Viena final-de-siècle va ser la síntesi per­fecta del seu imperi: un cos­mos plu­ral i com­plex que, si bé for­mava part del món germànic –Robert Musil no reco­nei­xia cap altra “comu­ni­tat naci­o­nal” que la comu­ni­tat lingüística–, estava carac­te­rit­zat per una mati­sada jovi­a­li­tat i una rela­tiva indolència, davant la rígida con­cepció del món prus­si­ana. No és estrany sinó que lliga amb aquest dife­rent to vital que la tra­dició filosòfica austríaca es desen­vo­lupés com a res­posta a l'ide­a­lisme ale­many (els con­cep­tes über alles) i oscil·lés entre el for­ma­lisme i l'empi­risme: “Hi ha un nom­bre incal­cu­la­ble de pro­po­si­ci­ons empíriques que, per a nosal­tres, són cer­tes. Que aquell a qui se li ha ampu­tat un braç mai li tor­narà a créixer és una d'aques­tes pro­po­si­ci­ons”, va escriure Ludwig Witt­gens­tein.

L'estruc­tura política que ver­te­brava aquest difícil equi­li­bri va ser la monar­quia impe­rial-reial (kai­ser­lich-königlich), la Kaka­nia de Musil: un atro­ti­nat imperi que va cons­ti­tuir “un cas par­ti­cu­lar i par­ti­cu­lar­ment reve­la­dor del món modern”. L'imperi aus­tro­hon­garès va ser, en la seva versió dar­rera, el resul­tat d'un com­promís –Aus­gleich– al qual es va arri­bar, el 1867, després de la der­rota de Sadowa davant Ale­ma­nya, que va posar fi a les pre­ten­si­ons d'hege­mo­nia que els Habs­burg tenien sobre el món de llen­gua ale­ma­nya i va reo­ri­en­tar la política de Viena cap a ori­ent. Aquest com­promís va divi­dir l'imperi en dues zones –una, germànica, sota el domini directe de Viena, i altra, a l'est, sota el domini magiar–, i va supo­sar l'inici d'una era libe­ral ins­tau­rada per la Cons­ti­tució de desem­bre d'aquell mateix any, que va garan­tir el dret de lli­ber­tat de consciència, cosa que va fer pos­si­ble, al seu torn, una mas­siva afluència de jueus, que, en només tres gene­ra­ci­ons, van pas­sar de ser poc menys que men­di­cants a cons­ti­tuir la gai­rebé tota­li­tat de les mino­ries intel·lec­tu­als i econòmiques. El cas de la família Witt­gens­tein és para­digmàtic. Com també ho és la dedi­catòria que l'his­to­ri­a­dor François Fejtö va posar al cap­da­vant del seu lli­bre Rèquiem per un imperi difunt, publi­cat el 1988: “A la memòria del meu pare, libe­ral, francmaçó i ciu­tadà lle­ial de la monar­quia aus­tro­hon­ga­resa.”

Para­do­xal Viena. Com para­do­xal és que la mateixa ciu­tat en la qual el for­ma­lisme va asso­lir la seva expressió musi­cal més alta i aca­bada amb Mah­ler, Schönberg i Webern, difon­gui al món les notes de la música opti­mista dels Strauss, estre­nada mol­tes vega­des en moments en què ja apun­tava la decadència i la crisi de la soci­e­tat en la qual sor­gia. El Danubi blau va ser escrit poques set­ma­nes després de la der­rota de Sadowa, i l'estrena d'El rat­pe­nat va tenir lloc al cap de pocs dies de l'ensor­ra­ment de la borsa, esde­vin­gut el 9 de maig del 1873, el diven­dres negre d'inde­le­ble memòria per als bur­ge­sos vie­ne­sos. Per això va escriure Broch que Viena va ser lla­vors una ciu­tat a punt d'“una ale­gre apo­ca­lipsi”. Pot­ser es pot pen­sar que l'ale­gre música dels Strauss té alguna cosa de música per a un ocàs.

Però no hi ha tal ocàs: d'aque­lla Viena ens queda –en parau­les de José María Val­verde– un lle­gat per­ma­nent: la revisió de la idea que l'home té de si mateix, o sigui, “l'ado­nar-se'n que pen­sar no és sinó par­lar, és a dir, que tota la vida men­tal ocorre pre­ci­sa­ment en forma de llen­guatge, amb tendència a ell, i accep­tant la seva humil limi­tació –encara que els metafísics es facin la il·lusió que són per sobre d'ell–”. D'aquí ve la importància axial de la paraula de cada per­sona en la seva indi­vi­du­a­li­tat: una paraula que asso­leix el seu màxim valor quan és lliure; amb el benentès que la paraula lliure és només una, per la qual cosa s'ha de dir en públic el mateix que es diu en pri­vat; i, si no es té coratge per a això, lla­vors cal callar. No hem d'obli­dar mai que, davant qual­se­vol situ­ació o pro­blema i en qual­se­vol cir­cumstància, sem­pre ens que­darà la paraula lliure. Aquesta és l'essència d'Europa: la paraula lliure. I per a la paraula lliure no hi ha ocàs.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.