Escòcia

¿Recorden que, des del primer dia, a Madrid es va dir que Catalunya no és Escòcia? Quan la qüestió autèntica no és aquesta, sinó que Espanya no és Anglaterra. Perquè, si ho fos, no tindríem cada dos per tres la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, invocant una constitució que sembla que fos dictada per Déu al Sinaí.

Bé, en part sí que va ser dictada, sí; però pels militars del general Franco.

Catalunya no és Escòcia, diuen. Però després, a mesura que s'acosta la data del 18 de setembre, la premsa de corneta i tambor –com escriu amb encert Vicent Sanchis– es comporta com si ho fos, com si el que ha de passar a Escòcia hagi de servir per aplanar el camí de Catalunya.

No els falta la raó, no. Perquè ja veuran com, si Escòcia s'independitza, no serà expulsada de la Unió Europea –té gas i petroli– ni li caurà a sobre cap de les set plagues d'Egipte.

De manera que el discurs que prové d'Espanya, que es fonamenta únicament i exclusiva en la por, l'amenaça, l'insult i el menyspreu, es quedaria sense una pota principal.

Aquests últims dies, Anglaterra intenta guanyar vots contraris a la independència. Dimecres van viatjar a Edimburg tres grans líders anglesos per mirar de convèncer els indecisos o de canviar el sentit del vot: Cameron, a qui Madrid titlla del pitjor polític de la història, Clegg i Miliband. El problema és que aquests tres polítics no estan gaire ben vistos a Escòcia.

Vaja, és com si aquí vinguessin Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Rosa Díez. Només convencerien els que ja estan convençuts. O farien un discurs que sí que serviria per canviar el sentit del vot, però a favor de la independència.

Ara, que si el no a la independència guanya a Escòcia, ja els avanço el que passarà: els mateixos que diuen que Catalunya no és Escòcia es dedicaran llavors a demostrar el contrari.