Desobeir

Les declaracions d'Oriol Junqueras han fet enfollir els articulistes dels diaris unionistes. L'ambient cada cop està més carregat i temo que no ens podrem estalviar de posar a prova l'agressivitat que es respira en la premsa contrària al referèndum. Cada vegada em sembla més que l'única pregunta que queda per respondre és fins a quin punt està disposat a arribar l'Estat per aturar una votació sobre la independència i quant temps podrà aguantar el conjunt d'Espanya les mesures repressives. El xoc sembla inevitable i el president Mas ja gairebé només pot triar entre convertir-se en l'heroi dels catalans o en el màrtir de l'Espanya unitària. Temo que per molta manifestació que fem, tard o d'hora s'haurà de recórrer a la desobediència i veure què passa. La desobediència obre la caixa de Pandora de tots els fantasmes que es van enterrar amb la transició. Quan els valors i les paraules es perverteixen les societats entren en crisi i es posen en problemes per recuperar el significat dels seus amors. Amb la desobediència veurem si la resta d'espanyols han après res de la seva història i si Catalunya és realment una nació. També veurem quants unionistes utilitzen la senyera amb cinisme o per dissimular les seves intencions. Com diu el López Bofill, la democràcia importa poc en les relacions internacionals; en canvi, el control del territori importa més, cosa que ens posa davant d'un escenari greu perquè no tenim exèrcit. Jo sóc partidari d'intentar votar abans que aquest entusiasme olímpic es desinfli i abans que s'enverini més la situació. Als moderats m'agradaria recordar-los que ens hauria anat millor si Macià hagués anat de cara a barraca el 1931 o si l'aristocràcia de 1700 hagués limitat les seves ambicions. Lamento escriure aquest article. Però el fet que durant 4 anys s'hagi boicotejat tota possibilitat d'un debat intel·ligent a còpia de negar, en nom de la llei, l'experiència i la voluntat d'una multitud de catalans no convida a l'optimisme. Necessitarem molta calma, coratge i determinació.