Jugar-s'ho a una carta

L'aterratge, mai millor dit, de Ryanair a l'aeroport Girona-Costa Brava va ser com si hagués tocat la grossa a unes instal·lacions que fins aquell moment aguantaven sense pena ni glòria. De passar-hi al voltant de 500.000 o 600.000 persones anuals fa poc més de deu anys, es va passar a xifres milionàries de 5,5 milions de passatgers tot just fa sis anys. I per atendre aquesta allau, l'aeroport es va ampliar i ampliar. Però, malauradament, al final ha resultat que tot plegat era una bombolla com qualsevol altra. Una bombolla que, com la resta, ha acabat esclatant. I ho ha fet bàsicament perquè ens ho havíem jugat tot a una carta, la de Ryanair, que per motius poc clars ara ha girat l'esquena a totes aquelles institucions que durant anys han fet mans i mànigues per ajudar-la, sobretot econòmicament. No hi ha cap mena de dubte que l'aparició d'aquesta companyia aèria a casa nostra va suposar un revulsiu no solament per a l'aeroport, sinó per a les comarques gironines en general. Els gironins ens hem pogut permetre el luxe de visitar ciutats europees com aquell que agafa el tren per anar a Barcelona. I de retruc les nostres comarques han rebut milions de visitants durant aquests anys de bonança. Però ara sembla que la gallina dels ous d'or s'està esgotant. L'aeroport de Girona ha viscut el pitjor estiu dels últims deu anys i les perspectives pinten malament després que Ryanair hagi anunciat més reduccions de vols. Segurament ja és tard per lamentar-se, per tornar a qüestionar els ajuts públics a la companyia, per sorprendre's de com pot ser que hagi traït d'aquesta manera la confiança dipositada, per buscar justificacions al perquè de tot plegat... Al cap i a la fi, és una empresa privada i ha fet i farà el que li surti de la barretina, com ja ha demostrat els últims temps. Per això mateix, ara toca mirar endavant. I això vol dir mirar de trobar la manera d'aturar aquesta sagnia de passatgers per no tornar a veure unes instal·lacions desertes amb “només” mig milió de passatgers a l'any. Ara, després del que s'hi ha invertit i del que ens ha costat a tots plegats, seria més greu que mai. Potser sí va ser massa arriscat jugar-s'ho tot a una carta, però ara ja està fet. L'administració diu que com que no compleix el que s'havia acordat la companyia tampoc no rep el pactat. És el que toca, com també toca evitar ensopegar una altra vegada amb la mateixa pedra.