La mata de jonc

Sempre m'ha fascinat la fortalesa d'allò que té aparença de feblesa, i és que tot allò que es mostra fort i superb em provoca una mena d'urticària. Amb això no vull dir que les empreses no hagin de ser grans i fortes però sempre han, o haurien, d'anar acompanyada d'una certa modèstia puix que tothom té febleses i ningú no és immune a una tombada estrepitosa.

Un onze de setembre de dos anys abans que caiguessin, vaig visitar amb tota la meva família les torres bessones de Nova York. En aquell moment, veient la poderosíssima fortalesa d'aquelles dues moles, ningú no s'hauria imaginat si n'era de fàcil, per a unes ments malaltes d'odi, esfondrar-les amb tot el poder i les vides que contenien. Bancs i empreses més que centenàries que havien sobreviscut greus crisis econòmiques i guerres mundials han vingut a menys. I no parlem dels poderosos que es miraven o es miren el món per sobre, posats a d'alt d'un pedestal de les vanitats i pensant-se inconscientment que són immunes a les turbulències de la vida: un canvi de fortuna els despenja immisericordiosament.

L'exemple de la mata de jonc de què alguns clàssics han parlat per exaltar la fortalesa de la unitat davant de les fortes riuades em sembla l'exemple més clar, avui, per comparar la gran riuada de gent que ens vam aplegar a Barcelona dijous passat. Un a un, com el jonc, segur que som molt febles, però units en una gran mata no hi ha riuada que pugui arrencar-nos. El problema d'Espanya és que ara per ara no accepten que aquesta mata en forma de senyera que feia la V té un potencial molt important, i que s'equivoquen els que pretenen arrencar-la perquè és impossible. Posats aquí i acceptant la realitat, l'única sortida assenyada seria que es posessin a negociar i no confiar tant amb la fortalesa d'aquestes torres bessones que són les estructures de l'Estat espanyol. No s'enganyin, a partir d'avui fins al 9-N veurem, i descobriran, que tenen moltes febleses i poden esdevenir insostenibles.

El Banc d'Espanya ens ha informat aquesta setmana que el deute públic espanyol per primera vegada a la història ha arribat a 1,01O bilions d'euros, és a dir, al 98,9 % de tot el PIB. I també aquesta setmana hem vist com els inversors l'han començat a posar en quarantena pel procés català i el grup de comunicació Bloomberg recomanava a Rajoy que negociés perquè amb una independència catalana sense negociació, Espanya entraria en fallida. Traduït en números, aquesta setmana els interessos del bo espanyol a 10 anys han pujat un 16%, els bons a cinc anys, un 33%, i el bons a dos anys, un 75%. Mai, ni en temps de la crisi grega, havien tingut augments així. És cert que partien de tipus baixos, però alerta amb les tendències. “La bala fa més mal per la seva velocitat que no pas pel seu calibre”. Diversos bancs d'inversions ja han avisat els seus clients de la possible volatilitat del deute espanyol per la situació de Catalunya i l'augment de la prima de risc.

Aquest serà el punt feble del govern espanyol i el que l'obligarà a moure's. Tot i que hem vist com l'immobilisme i la duresa dels advertiments, especialment al president Mas, pugen de to i fins i tot podem veure moviments intimidatoris estranys, la mata de jonc catalana és forta i decidida a votar. Subvertir aquesta voluntat per la força, ja sigui empresonant el president Mas, com ha dit en forma d'advertiment el fiscal general de l'Estat, o amb el desplegament de la policia, no faran més que augmentar la inestabilitat que penalitza els mercats. Però els joncs, passada la riuada, tornen a posar-se dempeus.