La segona part del procés

Des que fa cinc anys va arrencar a Arenys de Munt la marxa cap a la independència, el procés ha mantingut un rumb fix i una velocitat creixent. Ha disposat de propulsors reactius com la sentència del TC i la subsegüent manifestació del 10-J, i els constants atacs de l'Estat espanyol. En paral·lel hi ha hagut propulsors proactius, començant per les mateixes tongades de consultes populars, experiència prèvia al moviment de base que és avui l'ANC. Com a colofó, les tres diades massives dels últims tres anys. Propulsors proactius perquè han mostrat una ciutadania més il·lusionada per un projecte que no pas emprenyada pel greuge. D'Espanya ja ningú n'espera res; la desconnexió mental és un fet. Falta la desconnexió política.

Entre el 2009 i el 2014 el país ha evolucionat cap a la centralitat independentista alhora que el moviment independentista experimentava una evolució interna inaudita. Un moviment històricament molt convençut però alhora molt hermètic ha après a eixamplar els seus horitzons pels marges ideològics, nacionals, simbòlics, culturals i lingüístics amb l'objectiu de guanyar no tant en solidesa com sobretot en gruix, en massa crítica. Encara és aviat per saber si és convicció o estratègia, però qualsevol pas enrere en aquest sentit podria fer replegar una part de la majoria social activa que avui sosté el procés. En només cinc anys l'arc parlamentari també ha modificat radicalment inèrcies i contrapesos. I ha assolit una certa unitat d'acció en l'objectiu de la consulta. Tal com és la política catalana, és d'admirar tot i les tensions i la fragilitat de l'entesa.

La setmana que comença avui inaugura la segona part del procés. La majoria sociopolítica emergida d'aquest quinquenni prodigiós haurà de demostrar la seva maduresa, que passa per la capacitat de mantenir la cohesió i la valentia per afrontar sacrificis polítics, personals i col·lectius. S'acosten temps interessants, gens amables, gens coreogràfics, però imprescindibles.