Dues morts

Mai no els hau­ria posat en relació, però en saber de la mort de Mont­ser­rat Abelló i poc després de la d'Emi­lio Botín em vaig tro­bar pen­sant que exem­pli­fi­quen dues mane­res dife­rents de tran­si­tar pel món. També que hi ha mane­res molt dife­rents de ser per­sona i que algu­nes posen en dubte que ho siguin amb huma­ni­tat. Abelló va apor­tar-nos una riquesa incal­cu­la­ble amb la seva poe­sia sin­cera, sense retòrica i arti­fi­cis. Però també amb les seves tra­duc­ci­ons, bona part de les quals de poe­tes­ses anglo­sa­xo­nes, com ara Syl­via Plath, Adri­anne Richt i Anne Sex­ton. Va sen­tir que pas­sar per la vida era inten­tar com­pren­dre-la a través de la poe­sia, per la qual sabem allò que no sabem. Va arri­bar a 96 anys amb luci­desa, en acti­vi­tat, i esti­mada per molts. D'ella va dir la seva amiga Maria Mercè Marçal que s'expres­sava sense luxes. I així també va viure, sense luxes, dig­na­ment i amb acti­tud gene­rosa. Gràcies. Botín, en canvi, va pas­sar per la vida enri­quint-se amb diners que pot­ser tam­poc poden arri­bar-se a cal­cu­lar, però, què ha apor­tat a la huma­ni­tat? Que no diguin que va crear riquesa perquè, espe­cu­lant sem­pre, no va fer res pen­sant en els altres: la seva cobdícia sense escrúpols el va fer tan poderós que era un dels que mana­ven de veri­tat a l'Estat espa­nyol. Pot­ser el que més. Els préstecs als par­tits polítics (i encara més alguns deu­tes con­do­nats) van ser­vir-li per fer les irre­gu­la­ri­tats que volgués, per eva­dir capi­tal a para­di­sos fis­cals i per esca­par sem­pre d'Hisenda i de la justícia, que n'arxi­vava els casos en què estava impu­tat. Tant podien gover­nar els soci­a­lis­tes com els popu­lars: a ell li estava bé i li anava bé. En plena crisi i men­tre el seu banc duia a terme des­no­na­ments i exe­cu­ci­ons hipo­tecàries, Botín va dir: “Espa­nya viu un moment fantàstic. Arri­ben diners d'arreu.” A ell segur que sí, que li arri­ba­ven. Sem­pre. En fi, no sé si con­sola, però almenys no s'ha pogut endur el botí a la tomba. La saga, però, con­ti­nua i la manera d'enri­quir-se, també.