Les imantacions de la V

Abans i després de la Diada, hem pogut lle­gir comen­ta­ris que con­tra­di­uen la falòrnia que no hi hau­ria lli­ber­tat per expres­sar opi­ni­ons adver­ses al procés, sinó per acla­pa­rar-lo amb ana­te­mes, o adver­tint-nos dels ris­cos ima­gi­na­ris que tra­gina. En un recor­re­gut no exhaus­tiu d'iman­ta­ci­ons, s'ha com­pa­rat TV3 amb Tele­ma­drid i s'ha tit­llat la mani­fes­tació de parc temàtic inde­pen­den­tista; jugant amb el dis­seny, la capa­ci­tat de moure les mas­ses i l'estètica de l'espec­ta­cle, s'hi ha introduït mali­ci­o­sa­ment l'estigma tota­li­tari; l'ANC i Òmnium han estat con­si­de­ra­des com a enti­tats de “repre­sen­ta­ti­vi­tat irre­gu­lar”; se'ns ha adver­tit con­tra el risc de desem­bo­car en un “simu­la­cre insur­rec­ci­o­nal” i que, con­su­mat el sinis­tre, “caldrà reco­llir-ne les vícti­mes i iden­ti­fi­car-les”; la mani­fes­tació hau­ria estat una per­for­mance que faria pen­sar més en unes vacan­ces que en un acte polític; Ste­fan Zweig ha estat citat per lli­gar el cata­la­nisme actual amb un naci­o­na­lisme que “enve­rina la flor de la nos­tra cul­tura euro­pea”; n'hi ha que se sen­tien pas­se­jant per Pyongyang; un Mas, confós perquè encara li crei­xen ungles i cabells, igno­ra­ria que és un cadàver polític; hi hau­ria pre­te­sos i remots para­di­sos de via ampla euro­pea i de via estreta cata­lana; s'ha par­lat del fana­tisme d'uns polítics inde­pen­den­tis­tes enllu­er­nats; els anti­so­bi­ra­nis­tes sos­tin­drien que han acon­se­guit una “Diada més plu­ral”; en fi, la cul­tura política cata­lana seria idèntica a l'espa­nyola, però cor­re­gida i
aug­men­tada... El deno­mi­na­dor comú de tots aquests comen­ta­ris és que igno­ren el fac­tor prin­ci­pal que ens ha dut on som: la volun­tat de la gent.
El matí de la Diada, en un acte ins­ti­tu­ci­o­nal a l'ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, vaig sen­tir la con­versa de dos mili­tants de l'ANC que es pro­cla­ma­ven, per damunt de tot, demòcra­tes –un d'ells amb car­net d'ERC– i que dei­xa­ven “en mans dels gover­nants” la
presa de deci­si­ons per faci­li­tar la con­sulta del 9-N. No hi esmen­ta­ven la uni­tat, que es donava per sabuda. Dis­sabte pas­sat, Carme For­ca­dell afir­mava a Arenys de Munt que els polítics encara han de demos­trar que poden ante­po­sar els interes­sos de país als de par­tit. Per a la pre­si­denta i el secre­ta­riat de l'ANC, la uni­tat no és cosa òbvia, sinó que cal obli­gar els par­tits a tre­ba­llar-la i a con­ser­var-la per aten­dre els com­pro­mi­sos adqui­rits amb la con­sulta; i, en cas que els diri­gents no la sabes­sin man­te­nir, aque­lla uni­tat, la volun­tat popu­lar de votar s'aca­ba­ria impo­sant a les renúncies ins­ti­tu­ci­o­nals. La pre­visió és aquesta, i ningú podrà dir que en des­co­nei­xia el dis­seny: 100.000 volun­ta­ris per anar de casa en casa “a escol­tar la gent per saber quin país volem” i for­mació d'una taula de for­ces polítiques i soci­als per a l'estat propi, perquè, “a par­tir d'ara, l'actor del procés passa a ser el poble de Cata­lu­nya”. Si n'hi ha que dema­na­ven política, en aquest tre­nat d'infor­mació, par­ti­ci­pació i dis­cussió hi tro­ba­ran la seva pedra de toc. Natu­ral­ment, també hi cap que l'excés d'opti­misme, el càlcul erroni de for­ces, els des­plaçaments d'opinió, l'emergència de rea­li­tats ama­ga­des, o, sen­zi­lla­ment, la inca­pa­ci­tat de pre­veure la tem­pes­tat i de gover­nar la nau, ens por­tin a plat­ges no des­cri­tes en cap mapa. En aquest supòsit, ens cal­dria ViVa­que­jar una bona tem­po­rada, però no sem­bla que aquesta pers­pec­tiva ens hagi d'amoïnar gaire: n'hi ha que par­la­ran de “frus­tració”, però seran els matei­xos que es man­tin­drien amb l'esquena dreta men­tre la gent es dei­xava la pell mun­tant les ten­des.