Fa ja un grapat d'anys, passava hores i hores a les haimes dels camps de refugiats sahrauís de Tinduf. Quan la RASD vivia en estat de guerra contra el Marroc i als poblats les dones es feien càrrec del dia a dia d'una supervivència heroica. Els homes lluitaven, a favor de l'exercici del dret a l'autodeterminació, en aquell front de prop de mil quilòmetres. A les wilayes, dones, nens, vells i malalts. Em deien: “Ho saps: un poble és digne si té cura dels malalts, dels vells i dels nens. ¿Oi que ho teniu clar, al vostre país?” La pregunta em burxava... i em continua burxant. En una Catalunya lliure, ¿seran prioritaris els vells, els malalts i els nens? ¿O no?

Més enllà dels enunciats polítics, ben esbombats, a la meva petita Pàtria hi ha hagut, i hi ha, col·lectius que treballen, tant si plou com si fa sol (ja ens entenem), a favor del benestar per als més febles. I ho fan de veritat, fidels a una agenda d'acompliment obligatori, malgrat els paranys, decebedors quan vénen de qui proclama emfàticament que defensarà tothora els drets bàsics... i resulta que, quan no t'ho esperes, et fa la llesca. O quan la incomprensió dels destinataris de tantes accions positives enraïmades, i que concentren i sintetitzen sabers i esforços i neguits i malsons i hores de feina que poques o pocs reconeixen, t'inviten a declarar-te vençut. I a dir: “Prou!” Però et refàs i hi tornes!

Fa anys, i per un atzar, vaig conèixer la gent de la Fundació Orienta, que treballa a favor de la salut mental d'infants i adolescents en un món tan destarotat i amb persones que mai no se'n sortirien sense suports de metges, psicòlegs, educadors, famílies i un llarg etcètera. Enguany, Orienta celebra els seus quaranta anys. Ho fa des de l'agraïment als professionals que han crescut amb Orienta i l'han fet créixer, dins i fora dels hospitals de dia, de les consultes, de la psicoteràpia, de la feina conjunta amb altres col·lectius que es prenen seriosament el present i el futur de la salut mental. La simple lectura dels índexs de la revista, de projecció internacional Psicopatología y salud mental, ja amb deu anys de vida, bastaria per dir: sí, i sí, i sí... a la Fundació Orienta, que, sense fer trampes, canta els/les 40.