Tots els murs cauen
ha un reconeixement internacional; no
ens deixem endur
per les presses
Els obstacles legals que posa l'Estat espanyol per impedir que el 9-N es voti són previsibles. Des del PSOE, en què Bono manifesta un unitarisme igual que el PP, invocant de passada l'exèrcit, fins a les clavegueres de l'Estat, on un secretari de Rajoy impulsa —via una exnòvia bocamolla— tèrboles relacions per “salvar España”. El més greu, però, és que Bono acusa Pasqual Maragall, una persona que no es pot defensar de l'actual separatisme.
PP i PSOE i el món financer creat en aquesta premissa, no accepten la voluntat de tot un poble que creu en un futur millor sortint d'un estat maldestre, amenaçador, sistemàticament corrupte i corruptor. Un estat que frena el progrés i la modernitat i aboca els nostres fills a un incert demà en forma d'atur i emigració forçada i que vol ofegar la nostra cultura i manera de ser específica. Ens posen un mur constitucional per evitar que puguem votar. En aquest propòsit cal estar amatents al màxim. Cercaran aliats exaltats o porucs per fer descarrilar el tren del dret a decidir. El seu objectiu és tenir el control del nostre temps polític.
Aquest mur legal, la Constitució, és paper de fumar al costat dels grans murs de la història. La Gran Muralla xinesa, d'uns 7.000 km, no va aturar els atacs de les tribus mongoles i turques, ja fos al segle III aC o al XIV i XVI amb la dinastia Meng. Les muralles de Babilònia, al segle VI aC, eren el reflex del poder immens de Nabucodonosor, ara és una referència històrica, i hi ha qui creu que són llegenda. Les muralles romanes d'Adrià, de l'any 122 o la d'Antoní, l'any 142, a l'illa de Britània, tenien un caràcter defensiu per aïllar les tribus del nord. Serien traspassades. El mur de ciment armat de Berlín es va desfer pel pes de cançons i la il·lusió col·lectiva. El mur d'Israel, les muralles medievals o les tanques de Ceuta i Melilla o les d'EUA amb Mèxic no fan més que perjudicar. Els murs físics o legals mai no anul·len el desig etern de l'ésser humà, atret per la llibertat, la riquesa o el progrés.
Avui l'horitzó és més ampli, molt
més després de la votació d'Escòcia, en què la gent ha decidit. Als despatxos es negocien acords i pactes, però tot ho decideixen els ciutadans. Aquest és el compromís de la immensa majoria dels catalans: escollir el seu futur.
Hem de tenir en compte dos marcs, l'espanyol i l'internacional. Només tindrem independència si hi ha un reconeixement internacional. No ens deixem endur per les presses, pas a pas, controlant nosaltres els fets, fent política d'estat, evitant provocacions i trampes. Anant com fins ara, tots a l'una.
No repetir un altre Sis d'Octubre,
ser audaç i coratjós; no s'ha de tenir por de la contenció necessària. Hem d'arribar fins on puguem, i si finalment el dia abans veiem que no podem votar de forma plenament lliure no s'ha de trencar la unitat dels qui defensen el dret a decidir per un càlcul d'ambició de vol gallinaci. Res d'heroïcitats de campanar. Res d'urnes en un lloc sí i en l'altre no, res de mossos d'esquadra recollint urnes. Si no hi ha urnes a tot arreu i amb plenes garanties democràtiques no els fem el joc.
Per poder fer un salt definitiu hem
de seguir la via democràtica vigent, un pas amb suport majoritari de la població, en què avalats pels vots puguem proclamar una DUI (declaració unilateral d'independència) reconeguda per tothom. Per tot el món. Aleshores mai més estarem sota el determini de la seva llei. Podrem oblidar l'estat que ha fet de les seves lleis una presó secular per a nosaltres.